Julie

Dimarts passat el col·lega d'aquesta pàgina, en Manuel Cuyàs, a propòsit de la mort d'Omar Sharif s'ho feia venir bé per mencionar la Julie Christie, la Lara d'El doctor Jivago, que és la pel·lícula que els va fer famosos a tots dos. Amb la seva gràcia habitual, en Cuyàs confessava de quina manera se li anaven els ulls cap a la Julie Christie quan d'adolescent veia el cèlebre film al cinema de Mataró. Si jo fos d'aquesta gent que no tenen mai mandra i escriuen memòries i autobiografies hi faria sortir el meu petit moment de glòria amb la Julie Christie. Potser, però, en faré prou amb les ratlles que em queden per arribar al final de la columna. Era la tardor de 1978 i jo era un xitxarel·lo de 26 anys que corria per Londres com a corresponsal d'un diari ja desaparegut, el Catalunya Express. Aquella acreditació em va donar dret a assistir al London Film Festival. Sortint d'una projecció vam anar a prendre alguna cosa amb una meva amiga i les seves companyes. Me les va presentar. Una d'elles es deia Julie (i sí, Cuyàs, potser tenia uns ulls blaus bonics, però a Anglaterra les noies d'ulls blaus són la norma). És curiós (o no tant) que recordo que anava amb texans. Vam passar una bona estona amb aquell grupet, però l'endemà vaig rebre una trucada que em va deixar parat. La meva amiga em volia explicar que a la Julie un servidor li havia caigut tan bé, que feia temps que ningú la tractava amb tanta naturalitat i etc. etc. Jo no entenia res, però el sagaç lector ja haurà endevinat que el meu mèrit va ser que no havia relacionat aquella noia amb la mítica Lara d'El doctor Jivago. Per una vegada, la ignorància m'havia ajudat a actuar sense autoconsciència, que és la malaltia dels joves (o no tan joves) que pateixen per ser algú a la vida. Quina lliçó em va donar, sense voler-ho, la Julie. Va ser la primera i única vegada que una actriu s'ha fixat en mi. Potser perquè des de llavors, amb la cosa de les actrius, sempre m'he dit:
si sé qui és, més val que no m'hi acosti.