Pi-ñol! Pi-ñol!

“Top secret”, deia la convocatòria. Era per l'homenatge que es va retre per sorpresa a la periodista Rosa Maria Piñol amb motiu de la seva jubilació. Va ser un acte senzill, que va consistir a obsequiar l'homenatjada amb la presència d'una seixantena llarga d'escriptors, editors, periodistes culturals i responsables de comunicació. Tot els que hi vam anar –i molts més que no van poder venir– som gent agraïda, tots ens hem beneficiat de la llarga labor de Rosa Piñol. Primer a l'Avui i després a La Vanguardia, ha signat milers d'articles, cròniques i entrevistes dedicats als llibres i especialment compromesos en la divulgació de la literatura catalana.

Piñol, que ha estat premiada fa poc pel Gremi de Llibreters, va dir amb humilitat que la seva feina consistia només a informar. Només? No és poca cosa donar veu als llibres i als autors, fer de pont amb les editorials, encaminar els lectors cap a les llibreries. Ho ha fet amb tanta persistència i convicció, que Sergio Vila-Sanjuán la va comparar amb el general McArthur: no defallia a l'hora de proposar entrevistes o reportatges. Aquest és el seu gran mèrit, perquè el periodisme cultural és una cursa de resistència, una lluita constant per obrir-se espai en uns mitjans que miren els llibres amb horror, com uns ploms que ensorren audiències.

Jo també vaig cridar “Pi-ñol! Pi-ñol!” quan va arribar i faig extensiva la gratitud a tots els picapedrers vocacionals que creuen en els llibres, els que militen en la literatura catalana des de la infanteria periodística. Quan jo vaig publicar la meva primera novel·la i no em coneixia ningú, Quim Aranda em va fer una entrevista, la primera, que l'Avui va publicar amb una extensió generosa. Després me n'han fetes moltes més, la Rosa Piñol ha assistit a moltes presentacions i dono fe que va assolir el grau tàcit de degana. Jo he sentit en més d'una ocasió: “Podem començar, ja ha arribat la Piñol.”