La gestió dels escenaris

A mesura que s'acosta el 27-S, tal com era previsible, els ànims s'encrespen, i es preveu una encabritada general quan, com va dir Cèsar, les sorts estiguin tirades. S'especula àmpliament sobre les plagues bíbliques –la imatge no és meva– que esperen als catalans en general i a la classe política en particular: procés judicial al president i a les dues conselleres implicades en el 9-N, suspensió de l'autonomia i intervenció de l'estat central començant per les forces de seguretat, condemna i ostracisme des d'Europa i les institucions internacionals, etcètera. Curiosament –i en part afalagadorament– tot això parteix del supòsit que els independentistes guanyaran les eleccions. La cultura i el background democràtics de l'Espanya profunda –o sigui, de la seva casta dirigent, inclosos els qui es tenen a si mateixos pel súmmum del progressisme– es veu que impossibilita distingir entre el propòsit polític i el resultat materialitzat pels votants, perquè en la tradició pròpia no està arrelat el costum de fer el preceptiu recorregut electoral d'una cosa a l'altra.

Diversos avatars del llamp de Zeus
ens esperen si guanya el sobiranisme, però si no guanya serà molt pitjor, perquè serà interpretat com una victòria seva, i ja hauríem de saber en quins termes primaris i militars les interpreten i les gestionen a Madrid, amb el Vae Victis! per ensenya. Ho he dit més d'un cop: no ens han enviat els tancs perquè no poden, perquè estan sota el control de l'OTAN. Com que no poden enviar l'exèrcit, envien els jutges i el Tribunal Constitucional. Intentar una solució política ni se'ls acut, perquè queda fora del seu ADN. Vèncer és anorrear per sempre més.

Si es perden aquestes eleccions serà com si s'hagués perdut una guerra: l'enemic, o sigui, els catalans, seran destruïts. Hi haurà via lliure per fer el que es vulgui amb els pressupostos, amb la fiscalitat i –ja no diguem– amb la consideració i l'ús del català.

Tot això tindria una solució: guanyar les eleccions. Dic tindria perquè no estic segur que s'hi estigui a temps, atès que rematadament malament s'han portat les coses els últims temps: amb tota la raó del món, a la ciutadania no li agrada que davant del repte històric –i l'adjectiu no és un tòpic–, en lloc de mirar el nou món, els quatre pelacanyes de torn perdin mesos barallant-se pel color de la moqueta o per si tu seus aquí i jo allà.

Sigui com sigui, som on som i amb això cal bregar, ara ja per una pura qüestió de supervivència: atès a més que guanyar vol dir fer-ho amb una claredat incontestable, sense escletxes per on el pelacanyes de l'altra banda no pugui dir que no hi ha majoria absoluta, que hi és de diputats però no de vots.

Apunto d'immediatesa dos factors:
que la independència no es percebi al marge de la solució de les qüestions candents –atur, crisi, mal finançament, corrupció, menysteniment de la ciutadania, desgavell administratiu–, sinó substancialment identificada amb la solució: de fet, els últims cinc anys l'independentisme ha crescut com a resposta a tot això, i l'argument principal de l'unionisme compulsiu és que el govern propicia la sobirania mentre que oblida “els problemes reals”. Cal que el votant vegi un pla polític clar, concret, amb respostes al desgavell social, i possible.

L'altra qüestió recurrent és la de la unitat. Quina majoria electoral representa la “llista”? És suficient la presència d'en Romeva per remarcar-ne la transversalitat social? Per què les CUP no hi són? És real el desacord oficial fet públic sobre la presència o no del president a la llista, o s'ha fet per optimitzar el vot? M'agradaria que les CUP haguessin quedat fora en virtut d'un pacte, per evitar perdre el vot dels qui estan tan cremats amb el sistema que se senten físicament incapaços de votar en Mas, per evitar que se'n vagin a Podem (o com se n'acabi dient), i que el pacte postelectoral in pectore estigui encarrilat. És clar que això pressuposa uns pesquis que els dirigents en marxa, em sap greu haver-ho de dir, fins ara no han mostrat de forma gaire pròdiga.