Grècia com a problema

Les mesures adoptades per al tercer rescat de l'economia de Grècia han suscitat tota mena de comentaris. Per exemple, Wolfgang Schäuble, ministre de Finances d'Alemanya, ha advertit als grecs que la pertinença a l'euro no representa cap compromís lapidari escrit sobre pedra, sinó una oportunitat per aplicar les mesures monetàries d'una unió fiscal. Demana, per tant, a Grècia una actitud més convencional a fi de recuperar la confiança amb reformes que resultin convincents a la resta de la zona euro i, sobretot, als altres creditors. Els EUA i l'FMI han demanat a Alemanya que sigui més flexible sobre el deute i la resposta de Berlín és que ells es quedaran el Puerto Rico endeutat si, a canvi, els americans s'encarreguen de resoldre els problemes de Grècia per compensar la incorporació de Grècia a l'àrea dòlar. En qualsevol cas, una sortida acceptable no seria una afaitada del deute, sinó una extensió temporal per pagar els deutes als països de la zona euro. De totes maneres, un recuperació econòmica de Grècia tindria com a condició prèvia una restabliment de l'imperi de la llei. En un món com l'actual es perfila un model de la UE com a sistema de sobirania compartida. S'hi arribaria probablement a costa d'un fracàs del principal element de integració. Així, doncs, la cooperació seria concretament transnacional malgrat vacil·lacions a l'hora de situar l'interès nacional en un esquema d'avantatge mutu. Quan, el 2010, Grècia va necessitar 110.000 milions d'euros, a Grècia molta gent va adonar-se que el país havia estirat més el braç que la mànega i havia viscut per damunt de les seves possibilitats. El 2010 Grècia va haver de ser rescatada i, en tot cas, els grecs són conscients que deuen la seva independència als britànics. El 2010 van haver de ser objecte de xantatge. I, en tot cas, els grecs sempre fa la impressió que volen tenir el seu pastís i, a més , menjar-se'l. Tot ve segurament de la llarga guerra d'independència que va tenir lloc del 1821 al 1832. Els precedents signifiquen, doncs, que hi ha dubtes sobre la viabilitat del rescat tal com ara s'ha plantejat, tot i que s'ha de reconèixer que és l'únic estat balcànic que no va caure en mans del comunisme el 1945. Hi ha, doncs, un precedent i és que el 1898, els grecs van arribar a controlar les seves finances i també després de l'ocupació dels nazis del 1941 al 1944. Cal tenir, per tant, present que amb alts i baixos, els grecs fa 200 anys que es mouen en aquest terreny d'una certa ambigüitat. La novetat és que el 2010 no es van fer els deures i en lloc de propiciar el creixement econòmic s'ha donat pas a una depressió. Caldrà alliberar, per tant, més el mercat de treball i el dels productes que es controlen des dels interessos creats i grups d'influència. En realitat, necessiten liquiditat, finançament per a les empreses i més inversions que ajudin a crear llocs de treball. El que passa és que el país està desmoralitzat i no veu encara cap llumeta al final del túnel; per tant, el tercer rescat podria fracassar enmig de malentesos i mútues recriminacions. I és que els creditors i el país estan abraçats a mort per una moneda comuna. És el que va passar quan es va permetre l'entrada d'un país a una moneda única a la qual no s'hauria d'haver facilitat una entrada que de bon començament ja s'entenia que no havia de ser admesa de cap de les maneres.

En conclusió, s'hauria d'estudiar
ràpidament quina classe de Grexit seria la sortida que menys perjudiqués el país. La factura ara mateix representa un 3% del PIB comunitari, és a dir, 340.000 milions d'euros. I la casa reclama planificació amb vista al futur i generositat dels creditors. És a dir, dues coses que, ara per ara, brillen per la seva absència. No es necessiten , doncs, sermons, sinó ajut humanitari i un banc central prou independent per assumir la seva tasca a fi d'evitar una gran inflació. En un període transitori es podria funcionar amb dues monedes tot evitant qualsevol humiliació. Hi pot haver, sens dubte, qualsevol mecanisme acceptable, però sense renunciar a fer front a l'escenari previsiblement pitjor. Perquè, en última anàlisi, el Grexit és el final previsible de tot l'episodi que, de moment, apunta a un autèntic cercle viciós que només es podria superar si tots els bancs centrals de la UE, junts, apliquessin un programa de reformes favorables a l'expansió de l'economia. No es podria fer un tracte diferencial i pitjor contra Irlanda, Espanya, Portugal i Letònia. Per tant, tocarà fer el Grexit o una integració més estreta que assegurés el camí cap a una destinació segura. Tota la resta és territori desconegut i sense mapes.