Llistes
Per fi CDC i ERC s'han decidit a tirar endavant el full de ruta que varen pactar: llista unitària, declaració d'independència, govern de coalició entre CDC i ERC amb Artur Mas com a president i Oriol Junqueras com a vicepresident, preparació de les noves estructures d'Estat i de la nova legalitat catalana (entre sis i nou mesos) i ruptura amb l'Estat espanyol i inici de les negociacions per al reconeixement del nou país, eleccions constituents (2017). És el primer pas tot i que els temps del full de ruta poden variar en funció de tres variables: els resultats del 27-S, la reacció del govern espanyol i la de les cancelleries europees. Hi ha, doncs, llista unitària encapçalada per Raül Romeva amb presència de Mas i de Junqueras i amb destacats membres de la societat civil partidaris de la independència. Com ha dit el mateix Romeva aquesta és una llista amb esperit guanyador, de majoria suficient per poder endegar la darrera fase del procés català.
paral·lelament, la CUP s'adreça al votant independentista d'esquerres que, en paraules de David Fernàndez, no està disposat a triar mai entre la qüestió nacional i la qüestió social, perquè, em permeto afegir, són les dues cares d'una mateixa moneda tal com avala la història del catalanisme i dels moviments populars i associatius a Catalunya. Un votant que probablement se sentiria incòmode optant per una llista on hi figuri Mas, a qui considera responsable –amb raó o sense– de les polítiques de retallades i d'afebliment de l'Estat del benestar dels darrers anys. Un votant, però, que també sap que els problemes i les aspiracions de la majoria de ciutadans de Catalunya –i especialment dels més castigats per la crisi– no es podran resoldre mentre no hi hagi capacitat real d'autogovern. Dues llistes que, en l'eix esquerra/dreta, abasten una àmplia pluralitat ideològica i una clara transversalitat social i que coincideixen que el subjecte polític del dret a decidir són els ciutadans de Catalunya, per molt que Mariano Rajoy apel·li a la Constitució espanyola per oposar-se a l'exercici d'aquest dret. La suma de les dues llistes aspira a una majoria parlamentària si més no en allò que comparteixen del procés.
Catalunya sí que es pot, on conflueixen ICV-EUiA i Podemos i que sembla que podria convertir-se en la segona força del nou Parlament, aposta també pel dret a decidir alhora que per un procés constituent espanyol que podria desembocar en permetre una consulta acordada i, per tant, ajustada a la legalitat espanyola. En certa mesura seria equiparable a la proposta d'un PSC en hores baixes –i amb pitjors perspectives electorals– de caminar cap a un Estat federal a través de la reforma de la Constitució. Un problema comú als dos plantejaments és que la reforma de la Constitució espanyola (art. 167) exigeix una majoria de les tres cinquenes parts de cada una de les Cambres o, en una segona votació, en cas d'obtenir la majoria absoluta al Senat, dels dos terços del Congrés. La minoria de bloqueig se situa doncs en el Congrés en 140 escons en primera volta i en 117 en segona. Algú creu sincerament que, en el cas que el PSOE votés una reforma constitucional que inclogués el dret a decidir, entre el PP i C's no sumarien més de 117 escons?
I, més enllà, amb bones perspectives electorals per a C's i l'enfonsament d'un PP que ha dipositat les seves esperances en Xavier García Albiol, els dos partits que més vehement neguen el dret a decidir dels ciutadans de Catalunya i que presenten una societat catalana profundament dividida per culpa, com no!, de l'abducció nacionalista. Ah!, certament no hi ha eleccions plebiscitàries, però sí resultats plebiscitaris: la Segona República és filla d'unes eleccions municipals.
