Amunt i avall amb el plebiscit

Aquest país viu moments extraordinaris. Fins i tot Xavier Garcia Albiol ha reconegut que les eleccions que ahir va convocar el president de la Generalitat –càrrec a què aspira el candidat del PP debades– “no són plebiscitàries, però sí importants”. I tan importants, senyor Albiol. Miri si són importants, que Mariano Rajoy ha decidit moure alfil, substituir Alícia Sánchez-Camacho com a cap de llista per Barcelona i posar-lo a vostè. Inaudit. Perquè Rajoy només es mou un pam quan rep palades de terra a sobre. Aquestes eleccions seran diferents perquè el moment n'és i perquè se'n poden derivar fets transcendents. Per exemple, que el procés sobiranista s'encarrili en ferm cap a la independència. El que resulta sobrer a hores d'ara és el debat sobre la plebiscitat de la cosa. Camacho va reptar Mas fa uns dies perquè convoqués eleccions plebiscitàries. Amb la intenció de fer-lo quedar com un covard. “Convoca-les així, president, si t'hi atreveixes”, que va pensar. No cal. Ha estat repetit mil vegades. Qui no ho entén és perquè no vol o, pitjor encara, perquè no pot. Són unes eleccions “autonòmiques”, com tot en aquest país encara, les del 27 de setembre. Les convoca un president “autonòmic”, es dissol un parlament “autonòmic” i se'n derivarà un altre, d'igualment “autonòmic”. Com déu mana. El seu déu. Però serà a partir d'això, tan autonòmic, que tot pot ser diferent. Les corts franquistes van deixar de ser-ho l'any 1976. El Parlament autonòmic català pot deixar de ser-ho el 2015.