De São Paulo a les illes Balears

La gran majo­ria dels par­tits i grups d'esquerra lla­ti­no­a­me­ri­cans l'any 1990 van fun­dar un movi­ment per deba­tre l'esce­nari inter­na­ci­o­nal després de la cai­guda del Mur de Berlín i el libe­ra­lisme a Lla­ti­noamèrica i el Carib. Al dit Foro hi assis­tei­xen par­tits i movi­ments soci­als del tot el món, amb veu però sense vot. Ales­ho­res només Cuba tenia el poder i l'auto­ri­tat d'un govern con­si­de­rat d'esquer­res. El règim de Fidel Cas­tro. Avui en dia entre el cha­visme a Veneçuela i els movi­ments de base indi­ge­nista i boli­va­ri­ana i els democràtics de base popu­lar, han aflo­rat per tota l'àrea. Enguany, a la tro­bada a Ciu­tat de Mèxic, en el text apro­vat s'inclou “el res­sor­gi­ment de movi­ments sobi­ra­nis­tes que omplen d'espe­rança” i es cita en con­cret el que “es rea­lit­zarà el 27 de setem­bre a Cata­lu­nya cele­brant unes elec­ci­ons en clau ple­bis­citària per deci­dir el seu futur polític en lli­ber­tat”, i encara per reblar el clau s'hi afe­geix “mal­grat les ame­na­ces del govern d'Espa­nya”. La dele­gació de Puerto Rico hi ha tin­gut un paper propi: entre ells hi havia Jordi Asen­cio, un català esta­blert al Carib que és fill de llui­tes soci­als anti­fran­quis­tes i d'esquer­res fidel a la gent, a les clas­ses popu­lars i a la lli­ber­tat de base democràtica. Una part de la dita esquerra cata­lana, la lliu­rada a Madrid, encara dorm a la palla del seu eli­tisme entot­so­lat no veient el que diu l'esquerra alter­na­tiva mun­dial. Un cas que sem­bla força rar si tenim en compte que els seus ali­ats espa­nyols no beuen a galet dar­rere l'admi­ració vers el règim que Hugo Cha­ves va acon­se­guir a Veneçuela. L'esquerra d'una nació que es posa al ser­vei de la d'un altre país, deixa de ser justa i igua­litària.

Podríem fer una com­pa­ració en la con­fusió històrica i ideològica de l'escan­dalós silenci de la premsa, fins i tot de la pròpia cata­lana, sobre l'expo­sició a l'Espai del Born La guerra de Suc­cessió. Des del regne enmig del mar. Es demos­tra amb docu­ments que Felip V de Borbó va anar con­tra el con­junt de la nació cata­lana. Se'ns explica d'una manera lúcida que la guerra no va aca­bar fins l'11 de juliol del 1715, amb el lliu­ra­ment final de les claus de Palma després d'una lluita afer­ris­sada, san­guinària i cruel. Igual que a Cata­lu­nya, València o Aragó, amb la fi de la guerra no arribà la pau. Sem­blant­ment, els càrrecs a Mallorca s'assig­na­ren als cas­te­llans ocu­pants: l'impo­sat Decret de Nova Planta de Mallorca els pri­vi­le­gi­ava. Una expo­sició con­creta i pre­cisa, comis­sa­ri­ada per Bar­to­meu Mes­tre, que no s'atura en les agu­des con­clu­si­ons històriques, sinó que amb volun­tat didàctica explica que la represa del 2015 a les Illes és la con­tinuïtat al llarg de 300 anys. Les illes Bale­ars i les Pitiüses s'han dis­tin­git en la defensa de la llen­gua i l'auto­go­vern. Evo­quen amb valen­tia que tant en els períodes repu­bli­cans com en la vigent res­tau­ració borbònica han pro­hi­bit les fede­ra­ci­ons ter­ri­to­ri­als i que la divisió cícli­ca­ment es pro­mou.

Cal plan­tar cara a la ignorància del nos­tre patri­moni comú cul­tu­ral i naci­o­nal, cal recor­dar, i més en aquest moment tan preciós i il·lusi­o­nant de la nos­tra història, que les esquer­res espa­nyo­les i qui es posa al seu ser­vei pel que fa al fet naci­o­nal català, sem­pre n'han sor­tit escal­dats. Azaña, Negrín, Car­ri­llo, Guerra, González, Zapa­tero i ara Igle­sias, no ens accep­ten d'igual a igual, i això sigui on sigui i es ves­teixi amb els ori­pells que es vul­gui, no és ser democràtic ni pro­gres­sista. Ja ho deia en Joan Fus­ter, sor­ne­guer i murri, quan deia que “El que més s'assem­bla a un espa­nyol de dre­tes és un espa­nyol d'esquer­res”.