Orgullós de la catalanitat

Per mi, la història del dar­rer mig segle de Cata­lu­nya és, en gene­ral, una història d'èxit. Quan vaig entrar en con­tacte directe amb aquest país, en aquell temps en que el règim fran­quista pro­cla­mava “qua­ranta anys de pau”, tot ell era més aviat una cala­mi­tat, i era fàcil de creure els qui deien que els anys ante­ri­ors les coses encara foren pit­jors. És com­pren­si­ble, doncs, que alguns dels exi­li­ats que els anys sei­xanta hi retor­na­ren
il·lusi­o­nats després de fer-se per­do­nar pel govern de Franco i havent promès fer bon­dat, al cap d'un temps, dece­buts, fes­sin marxa endar­rere cap als indrets on havien vis­cut com a refu­gi­ats després de per­dre la guerra.

Era per­cep­ti­ble i enco­rat­ja­dor,
però, que les coses segui­rien millo­rant. A diferència del que el règim volien fer creure, la cata­la­ni­tat no era pas morta i ja ofe­ria mos­tres d'anar gua­nyant vita­li­tat. L'èxit era evi­dent... Cada viatge dels que faria després, pri­mer esca­dus­sers però cada vegada més sovint, ofe­rien tes­ti­mo­nis sufi­ci­ents que per­me­tien cons­ta­tar-ho. Va haver-hi, però, una època, després de la dita Tran­sició, que aquells que des de molt abans desitjàvem la sobi­ra­nia vam arri­bar a creure amb tris­tesa que la corda ja no dona­ria per més. Era, però, una manca de per­cepció del que es coïa i la situ­ació d'ara ens fa sen­tir que res del que es fa fer no va ser en va.

Les soci­e­tats no tenen mai mar­xes
regu­lars i la volun­tat cata­lana ho ha demos­trat dar­re­ra­ment amb la impres­si­o­nant acce­le­ració. No vull pas dir que hàgim arri­bat al final: encara falta un tros, però és veri­tat que estem molt més a prop i ben enca­mi­nats que mai. Al llarg dels anys, a la vida cata­lana hi he tro­bat molts motius d'orgull. Vull dir que m'ha donat mol­tes i molt diver­ses satis­fac­ci­ons i estic segur que més aviat o més tard ens donarà la més gran de totes, car el procés s'ha dei­xat anar i ara no hi ha règims tota­li­ta­ris i cri­mi­nals que enviïn llurs avi­ons a recol­zar uns assas­sins com ells. Ara, però, el que desitjo de tot cor és tenir vida per veure-ho, per sen­tir-ho, per cri­dar-ho, per pas­sar-ho per la cara de tanta gent que, amb aire de suficiència, feia escarni de la meva volun­tat que Cata­lu­nya arribés a ser un país lliure i no sigui mai més una colònia.

Després de veure de molt a prop aquest joc d'ali­an­ces i aquest con­cert de coin­cidències que deixa per­fec­ta­ment clar el desig gene­ral de tots aquells mem­bres de la soci­e­tat cata­lana que estan com­pro­me­sos amb ella mateixa i no pas al ser­vei dels ene­mics de sem­pre, no puc més que mirar-me les qua­tre bar­res de la senyera amb molta més satis­facció, sobre­tot ara que molt sovint està acom­pa­nyada d'una estre­lla solitària. Manca, però, aca­bar d'esbor­rar diferències mínimes i incor­po­rar tots aquells que han aju­dat tant a cons­truir la forta cata­la­ni­tat que avui gau­dim. Hi ha per­so­nes que encara poden resul­tar molt i molt útils i, per misèries inex­pli­ca­bles, s'estan dei­xant fora del procés quan encara falta per fer i podrien aju­dar moltíssim. No cos­ta­ria gaire acon­se­guir que aquesta magnífica concòrdia democràtica que ha sabut crear la civi­li­tat cata­lana i ha mera­ve­llat el món sigui real­ment com­pleta.