Pisos

Darrerament estan apareixent una successió d'informes que afirmen que la construcció s'està recuperant. No com en els millors moments de la febre del totxo, quan aquest sector representava el 15% del PIB de l'Estat, però sí prou perquè es comencin a veure algunes grues, sobretot a Barcelona. Aquesta és la gran paradoxa: com és possible que s'estiguin construint més habitatges, quan al nostre país tenim encara milers i milers de pisos buits?

Al marge de l'embolic que representa que molts d'aquests pisos estiguin embargats o embardissats en processos judicials, l'explicació rau en el fet que molts estan construïts en llocs poc atractius. Natural: l'habitatge no es feia per satisfer un dret ni una necessitat social bàsica, sinó per especular i enriquir-se ràpidament. De manera que ara la construcció s'ha tornat, per dir-ho d'una altra manera, molt més selectiva. Es busca un lloc idoni per fer una construcció que atraurà una demanda solvent. Una demanda que pugui pagar preus comparativament elevats. I, sovint, la construcció comença quan tota l'obra està compromesa.

Les entitats bancàries han après la lliçó. Tot i que, també darrerament, apareixen anuncis oferint hipoteques, ara es mira amb lupa el sol·licitant. S'han acabat les alegries i el recurs als avals creuats. Per dir-ho clarament, les entitats que no van fer bé la seva feina o estan mortes o estan absorbides. Les que han quedat han après la lliçó.

I a on ens porta tot això? Que, almenys durant uns quants anys, no tornarem a veure ni viure alguns excessos del passat. Durant quant de temps? Poc. El gran economista John Kenneth Galbraith va avisar que la memòria davant els desastres financers és molt curta. De manera que els lectors més joves no s'han d'estranyar si d'aquí a uns anys els intenten vendre un piset amb la cançoneta aquella de “No, si els preus dels pisos no baixen mai!”.