A la tres
6.010
“Si Catalunya
és Espanya, s'ha
de parlar en espanyol. I prou”
Fa uns dies vaig llegir una informació en un diari de Madrid, presentada amb un gran desplegament –només hi faltava el so de bombo i platerets– que una família –una!– ja havia rebut del Ministeri d'Educació els 6.010 euros previstos per compensar-los perquè van haver d'escolaritzar el seu fill de 6 anys en un centre privat de fora de la seva localitat, perquè a la seva no rebia una part de l'ensenyament en espanyol.
El pare reconeixia en la informació dues coses: primera, que la subvenció havia arribat després d'un any de fer tràmits –que tenint en compte com funciona la burocràcia espanyola encara em sembla un termini raonable– i segona, que la broma li havia costat 7.500 euros, de manera que encara hi sortia perdent calés.
La informació no s'estava de recordar que hi havia altres 322 famílies que estaven en tràmit de demanar la mateixa subvenció. Alguna cosa hem avançat: el ministeri del senyor Wert va proclamar solemnement el 7 de maig que hi havia 362 famílies. Quaranta que s'han perdut pel camí, sembla. La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, va abaixar les sol·licituds a 60 i va dir, a més, que cap d'elles no complia els requisits fixats per la mateixa administració espanyola.
D'aquí a unes poques setmanes comença el curs i tornarem a sentir allò de l'espanyol perseguit i marginat a les escoles de Catalunya. Com que la nostra joventut surt dels centres educatius parlant, escrivint i llegint tant el català com l'espanyol –i de vegades molt millor aquest segon idioma que no el primer– i les mentides no resisteixen la confrontació amb la realitat, algun dia el govern espanyol haurà de reconèixer la seva motivació. Que és política: si Catalunya és Espanya, llavors s'ha de parlar en espanyol. I prou.
En efecte. Doncs de nosaltres dependrà, i ben aviat, que Catalunya deixi de ser Espanya.
