Ja no hi ha crisi!

Encara que sem­bli con­tra­dic­tori, come­tem el mateix error ara quan neguem els símpto­mes de recu­pe­ració econòmica que quan s'evi­tava par­lar de la crisi. Durant massa temps es van negar l'evidència que s'estava desin­flant la bom­bo­lla i això va ser pos­si­ble perquè els efec­tes de la recessió van tri­gar temps a arri­bar a la majo­ria de la gent. Avui hi ha una àmplia coin­cidència que l'inici de la crisi se situa entre l'últim tri­mes­tre del 2007 i el pri­mer del 2008, però durant diver­sos tri­mes­tres es va man­te­nir el ritme del con­sum pri­vat com a símptoma que no hi havia una consciència certa que les coses començaven a anar mala­ment. No hi havia una sen­sació de perill i els res­pon­sa­bles polítics es van abo­nar a un nega­ci­o­nisme sis­temàtic incre­men­tant la des­pesa pública. Ser cons­ci­ents del que ens estava pas­sant ens hau­ria fet ser més pru­dents i, sobre­tot, pren­dre deci­si­ons ade­qua­des per fer-hi front. Avui molta gent qüesti­ona que hi hagi una veri­ta­ble recu­pe­ració econòmica, mal­grat el que apun­ten la gran majo­ria dels indi­ca­dors, perquè no per­ce­ben en pri­mera per­sona els efec­tes d'aquesta millora. Segur que hi ha mol­tes coses dis­cu­ti­bles de la manera de mesu­rar si hi ha una veri­ta­ble millora de la nos­tra eco­no­mia, però és poc pràctic girar la cara a les evidències. De fet negar la recu­pe­ració ens impe­deix començar a recla­mar que es comenci a cap­gi­rar les polítiques públi­ques. Si quan els comp­tes públics no qua­dra­ven es va dema­nar un esforç de tot­hom per fer pos­si­ble la recu­pe­ració, ara que l'aus­te­ri­tat comença a donar els seus fruits, aquests hau­rien de recaure sobre­tot en els que més sacri­fi­cis van fer. Negar la millora és un mal negoci. En una soci­e­tat pre­sump­ta­ment pragmàtica, l'eco­no­mia té un alt con­tin­gut ideològic i sovint està massa reves­tida de color polític. És en aquest sen­tit que molta gent pre­fe­reix qüesti­o­nar que s'esti­gui sor­tint de la crisi, com si això fos un reco­nei­xe­ment explícit de la bona gestió dels gover­nants. I això, des de deter­mi­nats plan­te­ja­ments, costa molt de pair. Som vícti­mes, també en això, d'un excés de tac­ti­cisme dels par­tits.

Però que s'hagi cap­gi­rat la tendència no vol dir ni que hi hagi un esce­nari con­so­li­dat de recu­pe­ració ni que tot s'hagi fet bé. Segu­ra­ment tenen raó els que aler­ten que els prin­ci­pals impul­sors de la bonança que per­met una certa esta­bi­li­tat es deu a motius externs, sobre­tot a la rebaixa dels tipus d'interès i a la reducció del preu dels car­bu­rants. També l'encer­ten els que inci­dei­xen en el fet que la millora de la nos­tra com­pe­ti­ti­vi­tat que no té raons monetàries té cau­ses labo­rals, basa­des en els esforços que fan els tre­ba­lla­dors, amb sous més bai­xos i tem­po­ra­li­tat més alta. En aquest sen­tit cal­dria –tal com ho recla­men els sin­di­cats al Minis­teri de Tre­ball– que d'una vegada es faci públic el sou mitjà anual de les noves altes de la Segu­re­tat Social per tenir una idea de la qua­li­tat de l'ocu­pació.

Un dels prin­ci­pals ris­cos que con­ti­nuen vigents i que ens ame­na­cen és la poca consciència de les nos­tres feble­ses. Ens vàrem pas­sar massa temps pre­su­mint que teníem una estruc­tura econòmica i pro­duc­tiva que ens pro­te­gia dels efec­tes de la crisi que no vàrem fer ser­vir per trans­for­mar-lo ade­qua­da­ment. La millor manera de fer-hi front és pren­dre consciència, mar­car els objec­tius, bus­car l'opor­tu­ni­tat i començar a actuar. La millora de les expor­ta­ci­ons i la recu­pe­ració del con­sum són els que ens per­me­ten avui ser mode­ra­da­ment opti­mis­tes, però la inca­pa­ci­tat de millo­rar el ren­di­ment dels nos­tres estu­di­ants, implan­tar un sis­tema efec­tiu de for­mació pro­fes­si­o­nal i aug­men­tar el pres­tigi de l'ense­nya­ment pro­fes­si­o­nal són l'assig­na­tura pen­dent. Con­ti­nuem anhe­lant el neces­sari crei­xe­ment de sec­tors tec­nològics pun­ters, però no en fem prou per man­te­nir el lide­ratge en sec­tors que ocu­pen mà d'obra inten­siva, tan neces­sa­ris per donar feina a una gran part de tre­ba­lla­dors que no tin­dran cap opor­tu­ni­tat fora d'aquests.

Dei­xem el detall del debat de les refor­mes als espe­ci­a­lis­tes i les deci­si­ons als polítics, però pren­guem consciència que uns i altres han d'actuar amb urgència per començar a pre­pa­rar-nos al millor pos­si­ble per a un nou sotrac que, tard o d'hora, arri­barà.