Ja no hi ha crisi!

Encara que sembli contradictori, cometem el mateix error ara quan neguem els símptomes de recuperació econòmica que quan s'evitava parlar de la crisi. Durant massa temps es van negar l'evidència que s'estava desinflant la bombolla i això va ser possible perquè els efectes de la recessió van trigar temps a arribar a la majoria de la gent. Avui hi ha una àmplia coincidència que l'inici de la crisi se situa entre l'últim trimestre del 2007 i el primer del 2008, però durant diversos trimestres es va mantenir el ritme del consum privat com a símptoma que no hi havia una consciència certa que les coses començaven a anar malament. No hi havia una sensació de perill i els responsables polítics es van abonar a un negacionisme sistemàtic incrementant la despesa pública. Ser conscients del que ens estava passant ens hauria fet ser més prudents i, sobretot, prendre decisions adequades per fer-hi front. Avui molta gent qüestiona que hi hagi una veritable recuperació econòmica, malgrat el que apunten la gran majoria dels indicadors, perquè no perceben en primera persona els efectes d'aquesta millora. Segur que hi ha moltes coses discutibles de la manera de mesurar si hi ha una veritable millora de la nostra economia, però és poc pràctic girar la cara a les evidències. De fet negar la recuperació ens impedeix començar a reclamar que es comenci a capgirar les polítiques públiques. Si quan els comptes públics no quadraven es va demanar un esforç de tothom per fer possible la recuperació, ara que l'austeritat comença a donar els seus fruits, aquests haurien de recaure sobretot en els que més sacrificis van fer. Negar la millora és un mal negoci. En una societat presumptament pragmàtica, l'economia té un alt contingut ideològic i sovint està massa revestida de color polític. És en aquest sentit que molta gent prefereix qüestionar que s'estigui sortint de la crisi, com si això fos un reconeixement explícit de la bona gestió dels governants. I això, des de determinats plantejaments, costa molt de pair. Som víctimes, també en això, d'un excés de tacticisme dels partits.

Però que s'hagi capgirat la tendència no vol dir ni que hi hagi un escenari consolidat de recuperació ni que tot s'hagi fet bé. Segurament tenen raó els que alerten que els principals impulsors de la bonança que permet una certa estabilitat es deu a motius externs, sobretot a la rebaixa dels tipus d'interès i a la reducció del preu dels carburants. També l'encerten els que incideixen en el fet que la millora de la nostra competitivitat que no té raons monetàries té causes laborals, basades en els esforços que fan els treballadors, amb sous més baixos i temporalitat més alta. En aquest sentit caldria –tal com ho reclamen els sindicats al Ministeri de Treball– que d'una vegada es faci públic el sou mitjà anual de les noves altes de la Seguretat Social per tenir una idea de la qualitat de l'ocupació.

Un dels principals riscos que continuen vigents i que ens amenacen és la poca consciència de les nostres febleses. Ens vàrem passar massa temps presumint que teníem una estructura econòmica i productiva que ens protegia dels efectes de la crisi que no vàrem fer servir per transformar-lo adequadament. La millor manera de fer-hi front és prendre consciència, marcar els objectius, buscar l'oportunitat i començar a actuar. La millora de les exportacions i la recuperació del consum són els que ens permeten avui ser moderadament optimistes, però la incapacitat de millorar el rendiment dels nostres estudiants, implantar un sistema efectiu de formació professional i augmentar el prestigi de l'ensenyament professional són l'assignatura pendent. Continuem anhelant el necessari creixement de sectors tecnològics punters, però no en fem prou per mantenir el lideratge en sectors que ocupen mà d'obra intensiva, tan necessaris per donar feina a una gran part de treballadors que no tindran cap oportunitat fora d'aquests.

Deixem el detall del debat de les reformes als especialistes i les decisions als polítics, però prenguem consciència que uns i altres han d'actuar amb urgència per començar a preparar-nos al millor possible per a un nou sotrac que, tard o d'hora, arribarà.