L'home que no fa res

Cada tarda s'asseu al balcó, en una senzilla butaca de platja que permet reclinar només una mica el respatller. Surt al balcó del darrere de la casa i des de l'altra banda jo no li veig la fesomia, calculo que quaranteja i, posats a suposar, m'imagino que fa vacances, que passa l'agost a casa i que surt al balcó per enganyar la xafogor de Barcelona prenent una fresca inexistent. Però el fet essencial és que no fa res: no mira la televisió, no fuma, no beu un refresc, no llegeix un llibre, no fa un sudoku, no joguineja amb el mòbil, no té res a les mans amb què distreure's. He llegit unes quantes vegades que l'avorriment és necessari, que el tedi ajuda a formar. El desvagat que no fa res acaba interessant-se per alguna cosa, la curiositat el mena al plaer de la contemplació, a entretenir-se examinant l'entorn natural i el paisatge humà, i l'observació el porta a relacionar, a voler saber. A pensar. Però l'avorriment és l'enemic mortal de la humanitat contemporània. Guerra a l'avorriment!, diuen tots els anuncis i tots els missatges. I, sobretot, que no s'avorreixin els nens, que estiguin sempre entretinguts amb alguna cosa divertida, nova; que no se'ns morin d'avorriment, pobrets. Que no se'ns deprimeixin amb l'horror vacui que ens desassossega quan no tenim ni un trist mòbil a la mà. No fer res és un desideràtum, un ideal que ens sembla utòpic tot i que és el més elemental i el més barat dels anhels. Volem tenir vacances per no fer res, diem. Però no ho fem. Se'ns bombardeja amb un nonstop d'activitats excitants perquè no ens avorrim. Perquè no ens estressem, vaja. En canvi l'home que surt al balcó cada tarda es desestressa sense fer res. S'avorreix? Realment no fa res? Si li preguntéssim com és que es passa tantes estones assegut, quiet, sense llegir el diari ni mirar compulsivament el mòbil, potser la seva resposta ens sorprendria: descanso.