Ull de peix
Goita
Fa cosa veure la ignomínia del PP, que, amb la prepotència de la majoria absoluta, creu que tot li és permès, mentre refreguen per la cara dels altres el respecte a la llei i la sacralització del text constitucional. També fa cosa veure el PSOE i els seus corifeus regionals parlant sense parar de federalisme, una mesura que ni tenint ells la majoria absoluta posarien en pràctica, perquè les forces vives els devorarien. També té un aire sainetesc els improperis, els arguments (?) i les filigranes que practiquen els espanyolistes en esmentar la qüestió catalana, on el gruix intel·lectual només té parangó amb la ignorància atàvica pel que fa a la perifèria espanyola.
Recordo aquells versets, que, segons crec, es van formular quan don Rodrigo, el darrer visigot, va perdre la darrera batalla, i que fan: “Llegaron los sarracenos / y nos molieron a palos / Que Dios ayuda a los malos / cuando son más que los buenos.” Entenent que “los buenos” són els unionistes i els dolents els independentistes, que serem molts més a les urnes (i als escons, no en tingueu dubte); queda també entès que nosaltres, els dolents, som “los sarracenos”, cosa que, com a alcoiana, em fa molta gràcia, perquè jo, a les festes de Moros i Cristians, sempre he estat dels moros, com la majoria d'alcoians, i que em disculpin els meus conciutadans de la creu.
La qüestió és molt senzilla: per què s'han negat aferrissadament que féssim un referèndum? Fàcil: perquè sabien que perdien ells. A sobre els han sortit joves formacions que trenquen la comoditat del bipartidisme (ara governes tu, ara governo jo) que ha marcat la història d'Espanya els segles XIX i XX. Per què, tot de sobte, volen millorar la sagrada Constitució? Fàcil: per ensorrar el fet diferencial: qualsevol sociòleg els il·lustraria dient que això és com voler matar un peix abocant-li més aigua, amb l'esperança que s'ofegui (oi, Wert?).
Jo, com feia la Trinca fa uns anys, me'ls miro i dic: “Goita què fan ara.”
