Estic plovent

Ens hem d'alimentar bé abans de fer tribu. Dàtils, potser. I espinacs. Tornar a l'amor amb vigor i sense calfreds. Si la pell s'habitua a la pell i a la mirada de l'altre, la pau captura l'ambient i el batec aprèn a caminar. Vols parmesà?, té les forquilles, gràcies pel Peralada. Un senzill dinar pot fer-se llum. Tot depèn de l'harmonia i el mirar. Hi ha ulls que no diuen res i ulls que captiven. “La poesia dels teus ulls sé que no la podré escriure, cada vers que jo trobés, en el paper se'm moriria del dolor de no ser prou fidel.” Però som aquí per arriscar, oi? Ens banyem dins els ulls que ens rapten sense permís. Salpen del món un bon dia, entre la massa de cossos sense rostre, tisora en mà i amb la música a tot drap. Magnètics, estiben amb corda discreta i m'omplen de pluja menuda. Ploc, sí, quan calo la puresa i n'admiro l'aplom mentre endrapen l'amanida fortuïta de nous, olives i pastanaga. Sense tomàquet. Tot es fa turquesa com la paret de l'habitació. Els ulls t'abracen abans que els braços. Ulls que fan escriure, mirades amb desig de ruta i risc que ara dinen menjar de pobre amb el mateix goig. Una mirada polida ha de voler dir una persona bona. Com hi ha món. Bonesa i encís, el territori pantanós entre la calma i la flama. Parlar amb foc a les pupil·les, d'això es tracta. I desfer l'altre com un petit four a l'estiu. Enmig del silenci que anuncia pluja, libant la fresca al balcó i fumant la calma, saps parlar sense obrir boca. Un ai senyor, un sospir o un escombra volen dir el mateix. Escoltes mentre enamores amb un riure salvavides després de mirar-me els ulls desperts. Tens un do, no el perdis mai. Preserva la màgia que, qui sap per què, ha fet que jo plogui mentre a fora els termòmetres suen quaranta graus. Cors de vidre rere la combinatòria burlesca de l'univers. Si en trobeu un parell, cuideu-los com un nen adormit cansat de dibuixar i endevineu la lluna entre els núvols. Recorreu gorgs, estanys, rius i fonts boscanes. Els agrada l'aigua. Sentiu com callen, palpen i queixalen. T'homenatjo com puc i com bonament sé. No et posaré al calaix de les coses pendents, però, és clar, els pedestals generen desnivells.