La Tiranga

Aquest diumenge l'Índia ha celebrat la seva independència. Ja fa seixanta-vuit anys que es va alliberar del jou britànic i que d'acord amb la Lliga Musulmana es va dividir, segons la religió, en dos estats: el Pakistan, islàmic, i l'Índia, hinduista. La gent del riu Indus, com els anomenaven els antics grecs, van decidir que enarboraven la bandera de la llibertat cap a un futur que havia de ser com ells el volguessin dissenyar. Però no se n'han acabat de sortir. La Tiranga, que és com es diu la seva bandera –de fet, vol dir tricolor en hindi–, ajuda a entendre el que ha marcat la voluntat índia al llarg d'aquests anys. El color safrà significa el coratge, el sacrifici i l'esperit de renúncia; el blanc, la puresa i la veritat. I el verd, la fe i la fertilitat. La roda representa el caràcter dinàmic d'un canvi pacífic, realitzat de forma progressiva. Que el safrà s'hagi descolorit progressivament cap al color carbassa o pastanaga es deu poder llegir com que aquell coratge inicial s'ha esllanguit i que la fe en la fertilitat i creativitat ha donat peu a accentuar la renúncia dels indis i, per tant, reconèixer la seva incapacitat per greixar l'engranatge d'aquesta gran roda amb el perill que no rutlli i aixafi els seus milions d'habitants. I aquesta, la ingent quantitat de població, accentuarà i perpetuarà els problemes indis. Segons els càlculs demogràfics de les Nacions Unides, l'Índia superarà els 1.400 milions d'habitants i es convertirà en el país més poblat del món, seguit de Nigèria, Etiòpia i Uganda. Els més pobres seran els que més habitants proporcionaran al planeta. I per això l'ONU ha donat el toc d'alerta: eradicar la pobresa i les desigualtats serà més difícil, com també combatre la fam i la malnutrició. A l'altra banda, hi ha qui creu fermament en el potencial d'aquest creixement poblacional i que d'aquí sorgiran oportunitats, per abastir la nova classe mitjana i urbana i respondre a les necessitats infraestructurals i de serveis del país perquè tornin a lluir els colors de la Tiranga.