Cel·luloide ranci

Fa 60 o 70 anys, del cine mut se'n deia cel·luloide ranci. Avui són ràncies la majoria d'obres dels anys cinquanta, seixanta i setanta. Pel·lícules mediocres, però també les clàssiques (d'aventures, policíaques, westerns, de tema històric, tot Hitchcock) tenen avui un look imperfecte, artificiós i ranci. La factura cinematogràfica ha assolit una perfecció tècnica d'un gran realisme, amb il·luminació natural i un moviment de càmera prodigiós que va del primeríssim pla d'una moneda fins al pla general d'una plaça pública. I el muntatge és més dinàmic, més àgil. Que hi ha excessos? I tant!, però les pel·lícules estan més ben aconseguides avui que fa 30 o 50 anys. Pel·lícules mítiques de la segona meitat del segle XX tenen un acabat ingenu, amb un muntatge que grinyola per la juxtaposició de plans rodats en moments diferents i per una il·luminació notòriament artificial. El cartó pedra es delata, l'alternança de plans de les persecucions és d'una falsedat descarada i quan els protagonistes van a cavall o en un descapotable es veu d'una hora lluny que estan quiets, filmats davant d'una pantalla que vol ser un paisatge en moviment. Sembla mentida que la gent s'empassés tanta barroeria. Dit d'una altra manera, la indústria i el públic compartien la premissa que el cinema és convenció. Les falsedats evidents i les costures mal resoltes no eren tingudes en compte, s'acceptaven perquè tot plegat formava part de la gran i bella mentida de la pantalla, que aleshores era gran. És avui que ho mirem amb uns ulls aviciats a un realisme extraordinari. La perfecció tècnica vol esborrar tot allò que recordi a l'espectador que assisteix a una impostura, però no dubto que d'aquí a 20, 30 i 50 anys, les grans pel·lícules d'avui també seran cel·luloide ranci perquè els espectadors del futur els veuran el llautó que no sabem veure-hi avui.