Expatriats

La Paula i el Daniel treballen a Florida i volen votar el 27-S. La Mireia estudia a Noruega, el Jordi treballa a Washington, el Quim a Londres, l'Esther a Jerusalem,... Més de 200.000 catalans viuen a l'estranger. La majoria saben prou bé com n'és de complicat participar en les convocatòries electorals. Molts dels que ho han intentat no se n'han sortit. Tots, segons la Constitució espanyola, hi tenen dret. Però l'Estat no s'ha encarregat de vetllar per aquest precepte constitucional amb el fervor amb què en defensa d'altres. Per ser exactes, en comptes de facilitar-ho, cada cop ho ha fet més complicat. Tampoc les administracions afectades ni els partits se n'han preocupat gaire. Fins ara. Aquest cop sí. El 27-S cada vot compta i es busca fins al més llunyà. Però això no treu que aquest dèficit democràtic ve de lluny. Com pot ser que no hi hagi hagut mai una resposta indignada dels partits –inclosos aquells que ara es preocupen per la sorprenent coincidència de la Diada amb la campanya electoral o els suposats missatges subliminars de la propaganda de TV3–? Aquesta situació els afecta a tots, com afecta cada cop més famílies. Fins i tot la publicitat del cafè ho ha incorporat amb anuncis ensucrats, però la dinàmica política ho ignora. Com pot ser que es trigui tant a reaccionar quan es trepitgen tan greument els drets dels ciutadans?

Els Amics de les Arts tancaven aquest estiu els seus concerts de desè aniversari amb una cançó titulada Louisiana. Parla d'un jove que marxa buscant ser feliç i que, al cap d'uns anys, explica com és la seva vida. El noi demana a la família que no tingui por perquè, malgrat ser lluny, “quan s'hi hagi de ser, hi serà”. Segurament el jove d'Els Amics de les Arts no incloïa les eleccions entre aquestes ocasions en què cal ser-hi, perquè, si fos així, ho té magre. Li ho poden explicar la Paula, el Daniel, la Mireia...