Agostades
Amabilitat intel·lectual
Quan necessitàvem que ens ajudessin a pensar el que ens passa —i què hi podem fer per a millorar la vida de tots— acudíem als intel·lectuals per a trobar qui ens donés clarícies. Si hi ha hagut una figura en desprestigi continu des de mitjans del segle XX, però, aquesta ha estat la de l'intel·lectual públic, aquell saberut quotidià que més enllà de suposades pedanteries, ideologies de pa sucat amb oli o ressentiments de classe, havia de servir per clarificar conceptes, dir-nos les veritats que no volíem sentir i pensar des del centre, amb una mica de serenitat i sense ganes de fer mal a ningú. Però els intel·lectuals dinamitaren la seva aura amb molts d'errors ideològics; també és veritat que en democràcia ningú ja no suporta que se'l vulgui dirigir, ni que sigui dins el camp de la reflexió sobre els valors polítics o sobre què hem de fer per a viure millor com a poble. El procés independentista ha tingut els seus intel·lectuals, un bon plegat de gent ha intentat ajudar a pensar amb encert tot això que s'ha operat en el país en els últims anys, però m'atreviria a dir que el debat ha estat molt primari, molt minso, molt poc intel·lectual. La independència s'ha tractat com si fos una qüestió d'oportunitat pràctica, que cal fer per a supervivència de les estructures de país almenys si no es vol que l'espanyolisme s'ho acabi empassant definitivament. Aquí hi ha hagut molt d'insult i molta punyalada dialèctica per part del bàndol unionista —molt d'abús de poder—, però no una reflexió ponderada o amable —entre intel·lectuals d'aquí i d'allà— sobre el que podria ser una nova Espanya o sobre de quina manera convé la independència en un món com el que vivim. Si Espanya té intel·lectuals aquests només ataquen la diferència per a mirar d'esborrar-la des del menyspreu i la prepotència; i els catalans, amb els seus intel·lectuals, ens quedem cada vegada més sols, amb la independència com a única sortida per a mirar de trobar, al cap del camí, interlocutors amables.