Teatre

Ara que s'acaba aquest fatigós estiu, m'agrada fer balanç: de les lectures i les escriptures, i de la situació política, tan esperançadora a casa i tan convulsa a Europa.

Un dels fets que enguany he pogut seguir amb la tranquil·litat que dóna viure l'estiu a Barcelona és el Festival del Grec. No és que hagi vist tots els espectacles, no, i ara!, però sí que n'he vist almenys una dotzena. Em plau parlar-ne perquè he pogut calibrar com és d'excel·lent, i que bona, la direcció de Ramon Simó (amb qui no m'uneix cap parentiu, que consti).

Ara bé, l'espectacle que més m'ha impressionat ha estat Soeurs, de Wajdi Mouawad. La interpretació d'Annick Bergeron és d'una solvència espaterrant, en el seu doble paper, car els dos únics personatges són una sola actriu. Si hi sumem un muntatge espectacular, tindrem gairebé tots els ingredients. Però és que el text és tan inquietant i tan aclaparador que esdevé inoblidable. Mouawad, un jove libanès nacionalitzat canadenc, és conegut entre nosaltres per Incendis, que ja va impressionar el públic barceloní. Ara ha esdevingut un referent. Com a curiositat, voldria esmentar que la producció corre a càrrec d'una associació de Nantes que s'anomena Au Carré de l'Hypoténuse, oi que és fantàstic?

Però el que és realment sorprenent és que aquest Grec, amb aquesta alta qualitat –alguns dels espectacles de dansa són senzillament grandiosos–, s'ha produït ara i aquí, en aquesta Catalunya delmada i empobrida si vols per força i amb el dogal que la política ha posat al teatre.

El teatre és la diana dels dards del poder, sempre i arreu. Els dictadors el temen; els pressupostos són sempre lamentables; el suport és sempre mínim. Els teatrers s'ho han de fer sols gairebé tot. Perquè és un art que té públic i que és interpretat per persones en viu. Els qui hem viscut mitja vida sota el franquisme podem relatar moltes complicitats i molta clandestinitat. I tanmateix és capaç de sobreviure a tot. Visca el teatre!