Reformar l'islam, es pot? (I)
La humanitat té un problema no causat, segons els que en són l'origen, per la maldat, la revenja o l'odi, sinó que teòricament pretén venir del paradís, de la paraula revelada de Déu. El problema és l'islam radical i fonamentalista del qual Estat Islàmic és la seva darrera iteració. Ayaan Hirsi Ali és una activista i intel·lectual somali que lluita i denuncia des de fa temps el radicalisme islàmic. La major crítica que fa a Occident és per què no es denuncia el radicalisme islàmic pel que, segons ella, realment és, en lloc de fer discursos políticament correctes i fer servir paraules edulcorades i educades per dir que l'islam està associat a la pau i que l'extremisme és una excepció... i resulten políticament impecables, no ajustades a la veritat i, a efectes pràctics, inútils.
Defensa que en el si de l'islamisme s'està lliurant una dura batalla entre reformadors i reaccionaris de la qual Occident està absent quan hauria de prendre posició a favor dels reformadors i ajudar-los tant ideològicament com políticament, culturalment o financerament. Pretén que per a Occident és important i per a l futur de l'islam, més encara. El servei exterior dels EUA, segons Hirsi Ali, no ha sabut en els últims anys si el problema era el terrorisme global o l'islamisme radical, i ha dubtat si el que calia era lluitar contra una tendència religiosa intransigent quan simultàniament hi havia molts creients que practicaven la religió pacíficament... però també radicals que se n'aprofitaven per guanyar des de la violència l'opinió pública islàmica...
L'acusació a la política dels EUA i dels estats de la UE és que es fa la diferència entre extremistes ideòlegs i extremistes que passen a l'acció terrorista i que només aquests són combatuts, però aquells són lliures fins a l'extrem de no veure les seves idees criticades i combatudes des de la discrepància que, sosté Hirsi Ali, ha de ser radical i agressiva com ho va ser per al comunisme durant la guerra freda. Segons ella, és insostenible la permissivitat d'Occident amb la pràctica de la Sharia, presenciar l'amenaça de càstig amb la mort per les burles a la fe o l'aplicació directa i literal de la llei islàmica per determinats delictes a nacions de confessió majoritàriament islàmica. El radicalisme verbal i ideològic és tan condemnable, per ella, com l'acció terrorista. La seva posició és vidriosa i pot ser justificadament criticable, perquè, on acaba la llibertat d'expressió?, no ha de ser aquesta total en una societat democràtica i lliure?
Acusa i denuncia aquesta política com la causa que hi hagi hagut més voluntaris per lluitar per Estat Islàmic que per enrolar-se a l'exèrcit britànic al Regne Unit en els darrers dos anys... Segons ella, Occident està perdent la batalla ideològica contra l'islam.
Proposa, Hirsi Ali, que l'Islam s'ha de reformar per fer la interpretació dels textos sagrats menys rigorosa i sobretot compatible amb la democràcia, les lleis del mercat i les societats occidentals modernes amb un nivell de llibertat d'acció i opinió com no ha existit mai fins ara.
Hi ha dues dificultats majors per a la reforma de l'islam. Els que ho volen fer són acusats immediatament pels reaccionaris d'herètics i apòstates i amenaçats de mort, i la majoria de creients que practiquen pacíficament la seva religió no volen repudiar públicament la intolerància i violència que es deriva dels textos sagrats i que certs clergues prediquen. Alguns afirmen que els textos són clars i la diferència entre els intransigents i els moderats és que aquells els practiquen fins al final i aquests no, però que la coherència és més d'aquells que dels que interpreten la paraula escrita de manera laxa. Aquest pensament, si fos cert –a Occident ja sabem que no ho és–, deixaria poc marge a l'esperança.
Segons els reformistes l'Islam ha de seguir una transformació i reforma com va seguir el cristianisme als segles XVI i XVII, però això que és un argument de la Sra. Hirsi Ali s'ha de deixar als islamistes, és impossible i inútil fer-ho externament i per no islàmics. Vist des d'un altre angle el protestantisme no va portar la pau i la tolerància a Europa, sinó la guerra de religió que va devastar el continent durant segles. El que va posar fi a la guerra i l'enfrontament no va ser la tolerància abstracta, sinó la democràcia i l'acceptació que és la sobirania del poble la que determina el futur i l'acció política que modula la societat segons la voluntat de la majoria.
