Això del turisme
Hi havia una pintada al final del meu carrer, ja fa molts anys, que deia més o menys: “El món gira cada cop més de pressa. Pareu-lo, que vull baixar.” No cal ni dir que aquest món no ha parat per a ningú ni ha deixat de girar, sinó que tot fent de baldufa, en comptes d'alentir-se, ha pres una velocitat marejadora, excepte, és clar, per a aquells a qui aquest mareig dóna diners. Més enllà del també marejador món de les telecomunicacions i la tecnologia invasiva, hi ha un fenomen que iniciaren innocentment els romàntics europeus a finals del segle XVIII, i que ara, em sembla, està esdevenint un càncer ocult dins la globalització: la possibilitat per a una tercera part dels habitants planetaris, fent números grossos, de sortir de casa i anar a fer el tafaner a qualsevol lloc, sense altra intenció que fer el badoc, però no pas amb un esperit baudelairià, o sigui reflexiu, sinó fer el badoc de la manera més bovina que es pugui, sense fer res més que consumir, omplir espai, i tornar a casa igual que abans.
Evidentment, tot és una qüestió de proporcions: en una família de cinc, un convidat a casa dóna alegria; però deu convidats arruïnen la família, no només econòmicament, sinó en esperit, car queda dissolta en el nombre superior. Si en una ciutat d'un milió i mig de persones, n'hi fas passar dos milions i mig cada any, i cada dia hi ha, entre el milió i mig, unes tres-centes mil persones foranes, i a més a més es dediquen a visitar les mateixes habitacions on tu habites, al final què passa? Que et fan fora de casa. Julio Cortázar té un conegut conte que es diu La casa tomada, on una persona sent com impalpablement però realment, uns desconeguts, a qui mai veu, li van prenent la casa fins que el fan fora. Doncs bé, això és el que passa a molts llocs del planeta, amb la diferència que a alguns llocs la proporció no afecta la cosa, com ara a Nova York, París o Londres, i en altres la proporció és criminal, com ara a Barcelona, Menorca o Formentera, per posar exemples a mà. També hi ha llocs on per la llunyania i el preu, i l'enormitat de la cosa, doncs afecta relativament, com ara a la glacera Perito Moreno, als Andes argentins. Però altres llocs suporten un doble crim: són interessants, però també són propers i barats, i ofereixen civilitat al mateix temps que alegria, bon temps i vida nocturna. Qui hagi passejat pel món, sabrà que la vida nocturna hispanicomediterrània és una rara avis, sobretot regada amb alcohols barats. Així que per aquests verals tenim el còctel perfecte per al badoquisme més embrutidor, que és el turisme barat i massiu. La serpentina multicolor i badocaire de turistes entre plaça Catalunya i el Maremàgnum, rodejada de top manta, n'és una constatació aberrant. Els dos-cents mil banyistes el dia 16 d'agost a les platges de Menorca són una aberració.
Què es pot fer? Només dues coses: deixar fer, i esperar que el món, per pur atzar, sigui un dia millor (i anar-te'n a viure un tros més lluny dels hub turístics), o bé treure el metro de mesurar, i posar numerus clausus, és a dir, aquí n'hi caben deu, i no deu mil. És clar que això és complicar-se molt la vida, perquè qui no pugui fer prou diners en un lloc, els farà en un altre, i encara ens convenceran que visitar ponts d'autopista és cool. No hi ha polític que s'atreveixi a això, llevat que la ciutadania ho vulgui fefaentment, perquè n'estigui fins al barret. Crec, per tant, que a llocs com ara Barcelona o les illes properes, caldria que els polítics fessin consultes populars a l'estil suís, per tal d'assolir un consens en cada tema conflictiu. Si la població vol rondes de copes pels bars del Raval a deu euros per cap, o bé tres mil cotxes amuntegats sobre una cala de cent metres, doncs endavant. Ara, si la ciutadania diu prou, barrera i punt. Però atenció, no pas per deixar passar els que paguin més, i convertir-nos en un Mònaco qualsevol, sinó per deixar passar, al mateix preu, els que hi caben. Crec que és un dret defensar-te si et volen fer fora de casa. Ara, si al ciutadà de Barcelona o Menorca ja els va bé, què hem de dir? Deixar-te fer fora de casa és un assumpte privat, i al final tots vivim a la intempèrie.
