El perdó social
de do, del qual cal saber amarar-se: no és fer els ulls grossos, sinó crear possibilitats de futur
Nelson Mandela havia creat el 1961 un grup terrorista, l'Umkhonto We Sizwe, conegut com MK; tot i així, el 1993 va rebre el Nobel de la Pau. Clinton va ser escollit el 42è president del Estats Units; tot i així, ningú oblidarà l'escàndol Lewinski. Digui'm: ¿pensa vostè que hi ha una ètica que és personal i una altra que és pública? Les persones, ¿canvien? Hi ha accions perdonables, i altres que no ho són? Per què sembla que –socialment– “es perdona” en Mandela o l'Arafat, i no en Clinton o en Pujol?
Les ètiques privades i les socials no poden ser contràries ni incompatibles. En l'àmbit personal preexcel·leix actualment una moralitat relativista, amb el que això comporta: un llibertinatge pràctic d'arrel “bonista”. Aquest tot s'hi val privat s'ha teoritzat sovint així: “Els vicis privats produeixen beneficis públics” (Mandeville). És cert que no tothom viu així, i tots sabem de persones que s'exigeixen. Ara bé, en l'àmbit públic, ¿quina els sembla l'ètica pública vigent? Exclosos els malguanys marxistes, nazis i similars, queden poques opcions profundes: a) la solució formal de la Il·lustració, a la manera kantiana, que ens hauria dut a les diferents Declaracions de Drets Humans; i b) la “doctrina social catòlica”, de tonalitats personalistes, insuficientment estudiada encara. En l'àmbit polític, l'ètica segueix anant un pas enrere respecte a l'empresa: allò cool ara és el compliment estricte de normatives i regulacions, el compliance, un concepte asfixiant al meu parer.
Un docent universitari, bon amic, m'ho explica durant el meu repòs estiuenc a Granada. Primer es parlava d'una “ètica social” que es va transformar en “responsabilitat social”, fins que ens en vam embafar. Aleshores s'inventa la “sostenibilitat” (unint “negoci” amb certs valors de respecte) però –amb la desregulació econòmica i el nyap de Lehman Brothers el 2008– neix una nova paraula màgica, “integritat” (la virtut contra el vici de corrupció). Ja ha caducat: ara és “compliment”: seguir sempre estrictament els protocols. I, si l'esguerres, quedes eliminat per sempre. Bé... en teoria, i si t'enxampen (els jutges o els periodistes).
AVui reivindico que l'emplastre medicinal que tot ho curi ha d'incloure la capacitat de perdonar. Ho he estudiat aquest agost prop d'on van perdonar Boabdil el 1492. Aquest és un do molt personal, que mai s'aplica coercitivament ni amb enganyifes. “El perdó constitueix un element imprescindible de la convivència”, diu Manuel Cruz, i afegeix: “També, el grup, igual que l'individu, ha de drenar el seu propi passat.” Arendt en fa un dels principis de la vida política autèntica: “To judge and to forgive are the two sides of the same coin” (Men in Dark Times, 1968).
El professor Griswold precisa –a Forgiveness: A Philoso-phical Exploration (2007)– que abans del cristianisme no existia gaire espai per al concepte de perdó, mai percebut com a virtut pels filòsofs grecs. Aristòtil considera que a l'home prudent, virtuós, no li cal ser perdonat ja que és moralment perfecte; si s'actua malament se'l justifica per ignorància o per circumstàncies de força major: mai se n'ha de penedir. En això, penso que el meu amic Aristòtil anava errat.
El perdó és remei per a refer-se d'espifiades ètiques: un tema seriós que no té res a veure amb la impunitat ni amb la disculpa (atès que n'hi ha, de culpa). No cal només a nivell privat, per a superar relacions interpersonals conflictives com ho és una infidelitat, per exemple. També abasta una dimensió social: perdonar és una resposta humana al penediment. El perdó és una mena de do, del qual cal saber amarar-se: no és pas fer els ulls grossos, sinó crear possibilitats de futur. Diu Ricoeur que “el perdó escapa al dret tant per la seva lògica com per la seva finalitat; el seu projecte no és el d'esborrar la memòria, no és l'oblit, sinó cancel·lar el deute. El perdó dóna un futur a la memòria”. Si volem tenir un demà, ens hem d'obrir i no pas d'empresonar: la dignitat humana inalienable de Mandela, Arafat, Clinton o Pujol ho poden merèixer. Poden ser perdonats, o potser no. Vostè tria; ara bé, cadascú ha de discernir si se n'està penedit i què n'és, de perdonable.
A tots ens pot passar que l'esguerrem: tant disculpar-ho tot com culpabilitzar-ho tot eternament és inviable. I és inhumà. Cal el perdó social, necessari fins i tot en aquest immens abocador on diuen que està precipitant-se la política de partits i les xarxes socials.
