Besalú

Vaig néixer al carrer dels Atrapats. Al costat de l'hospitalitat de Sant Julià, que menaven els benedictins del monestir de Sant Pere, hi va créixer un barri. Barri, per dir-ho d'alguna manera, perquè si esteu pensant en una divisió d'una ciutat amb fisonomia pròpia i amb una certa unitat, no s'ajustaria ben bé a la concepció que es pugui tenir d'aquest espai. Més aviat era un cul-de-sac, integrat per tots aquells passavolants que no sabien on anar a raure i ja no els podien atendre i oferir-los més hospitalitat. S'asseien al llarg d'aquell carreró estret i deixat de la mà de Déu i dels comtes, i, com es poden imaginar, hi havia de tot. Un catàleg de les desferres, pelleringues i misèries humanes que vagarejaven pels carrers rònecs, foscos i bruts de qualsevol ciutat i que per un o altre motiu havien anat a raure en aquell indret sense fortuna. Allà, en una casa que era la mínima expressió d'un habitatge, també hi vam anar a parar la meva àvia i un servidor. Amb l'avi havien format un dels primers enllaços mixtos entre una jueva i un cristià. Gaudia dels favors de ser la filla de l'eminent Abraham desCatllar, el sanador del rei en Pere III, conegut com el “cerimoniós”. I l'avi, que havia vingut de la Llombardia, era el fill del constructor del pont i, segons m'havia explicat l'àvia, va participar de manera molt activa en la defensa de la capital del comtat de Besalú quan les tropes d'Hug d'Empúries la van assetjar. El meu pare també va seguir aquests passos i es va enamorar d'una dolça jueva, de la meva mare, Sarah. Els pares, però, ja no els tinc. Me'ls van matar. Els van acusar d'adulteri i els van aplicar la pena capital tot i haver pagat la multa que les autoritats imposaven a les parelles judeocristianes que enxampaven en una relació considerada adúltera. Però el cas dels meus pares era diferent. Al pare, tot i ser fill de parella mixta, se'l titllava sovint de cristià. Els notables de l'aljama els van trair. Si voleu més detalls d'aquesta història, els trobareu aquest cap de setmana a Besalú.