Agostades
Patrimoni comú
Un dels dubtes més presents en d'altres territoris de llengua catalana és saber què passarà amb ells en cas d'acabar bé “el procés” català. Més enllà de Catalunya hi ha un catalanisme saníssim, present en moltes dimensions de la classe política a les Illes i a València. Encara que Catalunya ha de fer el seu propi camí, no hem d'oblidar que en aquelles “regions d'Espanya” hi ha grans sectors de població que no senten l'Estat espanyol com a propi –amb més o menys matisos–, encara que les seves forces polítiques més escèptiques amb l'ordre dominant no apostaran –a curt termini, almenys– per cap mena de coqueteig amb el dret a decidir o a consultar la seva població sobre les alternatives al present model territorial. A les Illes es parla de federalisme, intentant donar una mica de corda al nostre PSC, mentre que a València es mostren dins d'una ambigüitat a hores d'ara ben excusable. La política té ritmes molt lents i convé estar, en primer lloc, a l'expectativa, perquè encara no sabem si els avantguardistes catalans ens en sortirem, amb la nostra maniobra plebiscitària… Els Països Catalans existeixen, i està al programa de la CUP lluitar per la seva consecució estatista, encara que això és difícil, partint del joc de majories que ara mateix tenim sobre de la taula. El gran Raimon fins i tot ha avisat d'alguns perills molt notables, com l'augment encara més exacerbat del nacionalisme espanyol fora de Catalunya si aquesta s'independitza, cosa que esborraria a curt termini les altres llengües oficials de l'Estat, amb les quals, ja ho sabem, el centralisme sempre s'ha mostrat molt incòmode. El futur del català quedaria garantit com a llengua d'un futur estat català, però a la resta d'Espanya les mossegades serien llavors molt dures; ja no hi hauria cap necessitat d'arreglar res o de continuar la farsa pluralista. L'únic que podem desitjar és una lluita legal entre dos estats per un patrimoni que ambdós haurien de sentir com a comú.