Catalunya i Aran, Aran e Catalonha

Pensareu que aquest debat ara no és important, però, ja em perdonareu, crec que us equivoqueu. Ho és. El 27-S decidirem sobre la llibertat dels pobles més enllà dels estats, lleis, mercats, oligarquies i patriarcats injustos, insultants i inaguantables. Parlarem de l'Europa dels pobles i la sobirania popular. Permeteu-me recordar, doncs, que, dins l'actual territori català hi ha un altre poble: l'aranès, l'occità, i que el vostre silenci mediàtic i els estereotips que ens envolten, i que no feu més que repetir, ens fan mal, a nosaltres i al procés.

Els aranesos també volem sentir-nos estimats i protagonistes. No som gaires i els nostres vots compten poc, però som grans i extremadament importants per legitimar la vostra imatge internacional: no hi ha res més potent que dos pobles lliures i sobirans que van en paral·lel i es reconeixen les identitats respectives. Catalunya i Aran, Aran e Catalonha.

Més enllà d'estelades i Segadors, nosaltres ja tenim la creu occitana i l'Aqueres montanhes. L'independentisme aquí és ideològic (d'esquerres, per la llibertat de tots els pobles), o bé simplement pràctic, per una sobirania popular i un model just i sostenible. Ja ho sé, sovint, quan ha sortit el tema, la resposta ha estat la mateixa: els aranesos seran el que vulguin ser. Faltaria més! Sembla de sentit comú, però no oblidem que des de l'Estat espanyol això no és així.

Nosaltres mateixos encara no ens hem preguntat què volem ser de grans de forma seriosa i informada. La pregunta és complexa
i la resposta, estratègica, necessita un debat i un referèndum específic. El volem. Permeteu-me, doncs, apuntar alguns arguments per trencar desinformacions i tòpics. Potser serviran als aranesos indecisos, ho espero i desitjo, però sobretot llegiu-los també vosaltres, els catalans.

Aran forma part d'una nació sense estat oprimida i pràcticament esborrada per l'Estat francès: Occitània. En 1313 els aranesos signen, amb el rei Jaume II d'Aragó, la Querimònia, el nostre històric document de drets i privilegis. Espanya encara no existia i la corona catalanoaragonesa era aleshores una confederació, en què Aran estava lligada als comtats catalans i es regia pel seu dret. En 1389 les Corts aragoneses declaren Aran part del Principat de Catalunya i, en 1410, els aranesos demanen a les Corts catalanes poder formar-ne part. Aquesta és la primera decisió estratègica que van prendre els meus avantpassats.

Permeteu-me recordar que en 1835 va ser l'Estat espanyol, ara ja format, qui va suprimir el govern d'Aran amb la creació del sistema de partits judicials. I també que a la immodificable Constitució Espanyola ni se'ns esmenta, però que a l'Estatut de Catalunya de 1978 es reconeix l'Aran i la recuperació de les seves institucions. Va ser lent, massa, però en 1991 la llei d'Aran va restaurar el Conselh Generau d'Aran; en 2010, la llei de l'occità fa oficial la nostra llengua a tot Catalunya; en 2015, la nova llei d'Aran ens tracta de realitat nacional amb dret a l'autodeterminació. El Parlament català no ens ha maltractat mai com a poble.

Aran i Catalunya són ja una mena de federació en què nosaltres gestionem allò que ens interessa i mancomunem allò que cal mancomunar. Tenim relacions bilaterals amb la Generalitat, si bé, com arreu, el finançament pel traspàs de competències és el tema a millorar, igual que les polítiques del govern actual. I si no som més lliures és perquè tenim legislació estatal (espanyola) que no ho permet. I això cal dir-ho més per saber qui ens posa el límit.

Catalans, si la nostra relació és una realitat, feu-vos grans, doneu exemple internacional i reforceu el discurs llibertari, integreu-nos. Traieu pit en parlar del projecte de nova república independent, la de Catalunya i Aran. Quan parleu d'un futur millor, si us plau, anomeneu-nos a tots dos. Feu un gest més aquests dies, digueu sense por que ens respecteu, que ens voleu, que així nosaltres, un cop més, estratègicament, estarem allà.