El món que tenim

Podria ser perquè he fet molt poques vacances (i ja fa tant que les vaig fer...), però em penso que no. No és que hagi estat connectat quotidianament a les notícies d'actualitat. Perquè vostès, que espero que sí que hagin fet unes bones vacances, tampoc no s'ho han pogut treure de la mirada gairebé dia sí, dia també. Emigrants en vaixells precaris, alguns vius i molts, massa, morts; alguns sortosament rescatats, altres que es quedaran al fons del mar; emigrants travessant fronteres a peu o saltant tanques de diferent material, o sobrepassant línies de soldats; onades d'emigrants travessant el canal de la Mànega en qualsevol mitjà, però cap de convencional, i estibes de cadàvers dins d'un camió frigorífic, o al tren d'aterratge d'un avió, o als baixos d'un camió, o dins d'una maleta.

Persones, totes, fugint de la seva insuportable realitat. Encara que sigui tècnicament, no hauríem de fer distinció entre refugiats polítics i simples emigrants. Tots fugen d'un mateix horror, que és la desesperació de no tenir present ni futur. I alguns adults, molts, fugen sabent que, en cas de tenir sort i sobreviure a travessies, per terra o mar, mortals ells, mai tindran una vida mínimament digna però potser els seus fills, que duen a coll o agafats de la mà, potser podran al cap dels anys d'haver arribat a la terra promesa tenir una vida mínimament millor que la que hauran tingut ells.

És igual, doncs, si fugen d'una guerra que no els deixa viure o d'una pau que els mata de fam i desesperació. Els que tenim la sort d'haver nascut a la part del món on hem nascut –siguem catalans, europeus o simplement de l'hemisferi nord– no tenim més remei que ajudar-los. Sí, encara que aquí també continuem patint els efectes de crisi en el sentit més ampli del terme. És una qüestió purament humanitària i de justícia històrica. En casos com aquests som persones rebent persones. La nacionalitat és secundària.

Sento això i penso tot el que he escrit perquè cada vegada que veig les imatges que tots veiem cada dia se'm trenca el cor. Sovint ens diem que de tant passar imatges de gran duresa pels mitjans som immunes a la dura realitat que representen. No sé vostès, però jo els asseguro que no. Que més d'un dia m'haig d'aguantar les llàgrimes davant del televisor.

Que malament està el món, ens diem amb la meva dona l'un a l'altra. I no admeto que els meus governants ho tractin com una qüestió de seguretat i ordre públic. És el món que tenim perquè l'hem creat així, i estem en l'obligació que sigui un lloc més just per viure-hi.