Oh, Europa

M'estimo tant Alemanya que em fa feliç que n'hi hagi dues, deia François Mauriac en temps de la Guerra Freda. Encara ara no hi ha ningú que hagi dit, parlant en nom de cap estat de la UE, que estima tant Espanya que prefereix que n'hi hagi dues. Tanmateix la vocació comunitària del secessionisme català ha estat una premissa inqüestionable. En les consultes d'àmbit municipal que van començar el 2009, es feia sempre referència a esdevenir un estat “integrat en la Unió Europea”; o sigui, al mateix temps, desconnexió de Madrid i reconnexió amb Brussel·les.

Aquesta manera de veure el procés, com un salt en el buit amb xarxa, sens dubte ha fet guanyar moltes voluntats. Al cap dels anys, finalment, Jordi Sànchez, president de l'Assemblea Nacional Catalana, ha admès que una hipotètica Catalunya independent quedaria “transitòriament” fora de la UE. Elemental, encara que només fos el temps de fer els papers. La confiança que el germà gran europeu no ens deixarà marxar i que imposarà a Espanya una solució negociada podria ser excessiva.

Els buròcrates de la UE sempre fan declaracions de bona voluntat i sempre proclamen el seu respecte als processos democràtics, però el llenguatge diplomàtic, encara que soni molt bé a oïdes catalanes, fartes d'amenaces apocalíptiques, no és cap garantia contractual. Estem parlant d'una unió d'estats que no saben com controlar les seves fronteres, en totes les grans ciutats dels quals hi ha zones on la policia no entra; unes societats demogràficament recessives i culturalment devastades, que viuen de les rendes del passat, no saben com afrontar les amenaces del present i els aterra pensar què els oferirà el futur immediat. No hi ha un govern federal europeu capaç d'adoptar i fer complir l'opció que li sembli més beneficiosa per a tots plegats, i sí que hi ha governs d'estats sobirans que no tenen ni tindran, encara que sigui en contra de l'interès econòmic immediat, cap propòsit de donar un premi a la secessió. El punt de partida del desafiament hauria de ser aquest, més realista, i no pas creure que som imprescindibles.