Traïcions, González i memòria

El meu avi va arribar a aquesta terra fa 55 anys. Sense res, hi va deixar la pell i aquí va forjar la seva vida. A canvi aquesta terra li va atorgar una identitat que mai abandonaria. Va ser paleta i li va sobrar dignitat i decència tota la vida per saber que la democràcia consistia a votar, que d'una vegada per totes les diferències entre pobles havien de dirimir-se a l'urna i que algun dia tocaria guanyar on tants altres van perdre tant. Va ser un votant socialista convençut. Va formar part d'una generació que va veure en Felipe González aquella Espanya que havien imaginat. Va morir sobtadament un Sant Valentí de 1996. Dues setmanes després, Aznar guanyaria les seves primeres eleccions generals. Ell mai ho veuria. Però sí que va veure la indecència dels últims anys de González i el PSOE. I es va sentir traït. Davant l'enorme corrupció i miserables sospites de guerra bruta, els va repudiar. I avui estic convençut que com a home d'esquerres que era, ens reconeixeria com els hereus d'aquella lluita i valors republicans i estaria defensant aquesta causa. Seria independentista perquè era republicà, perquè era d'esquerres i perquè per a ell una cua de gent davant d'una urna en llibertat era un fet pel qual havia vist lluitar i perdre-ho tot.

I s'avergonyiria de com qui va protagonitzar enormes casos de corrupció i pràctiques miserables es dedica a donar lliçons de democràcia i legalitat als altres. S'avergonyiria de com González encarna la decadència d'una esquerra espanyola que mai va ser i mai va voler ser; de com al PSOE li queda d'esquerra el lloc en el qual els seus exalts càrrecs s'asseuen en els consells d'administració de les elèctriques; de com González és tan constitucionalista per recordar-se de la unitat de la pàtria i tan poc per recordar-se dels 500.000 desnonaments executats en els últims sis anys; de com el PSOE ha resultat ser una enorme màquina fagocitària de qualsevol besllum d'alternativa política d'esquerres en l'Estat espanyol; de com González, mentre nega les urnes a un poble que surt al carrer entrellaçat i somrient demanant-les, els anomena feixistes. I la seva vergonya acabaria sent el seu orgull per un poble que planta cara a tot això i recupera la memòria dels qui van voler canviar el món. Per ell, per tants com ells, seguim. Guanyem.