De quin virus parlem?
S'acosten les eleccions al Parlament del 27 de setembre. Uns i altres, per afirmació o per negació, els estan atribuint el caràcter plebiscitari que discuteixen. No ho són en termes legals, però com si ho fossin. I després d'haver propiciat i estimulat el gran daltabaix tot són corredisses de darrera hora, advertiments inconsistents, amenaces velades o no, i proclames demagògiques o desqualificacions fora de to. Els grans responsables d'haver dinamitat la transició, ara s'hi agafen com a un clau roent. Els mateixos que van fer campanya contra el pacte d'estat de la Constitució, ara l'avalen com si fos una veritat immutable. Els responsables directes de la liquidació d'un sistema democràtic, ara s'exclamen quan veuen com salten les vores.
Tota la intel·ligència i flexibilitat exhibida amb la liquidació del franquisme, ara ha esdevingut intransigència autoritària, distorsió de la legalitat, abús de poder, impunitat manifesta i, sovint, també corrupció. Alguns afegeixen, a la culpa general, el pecat d'haver confrontat Espanya amb Catalunya, d'haver propiciat la fractura emocional, trencat els ponts, i inoculat el virus del recel i l'animadversió contra Catalunya. Són els que, en defensa de no se sap què, recollien signatures, alimentaven la guerra comercial i posaven traves a un model estatutari aprovat i referendat.
No ha sortit ningú a entonar el penediment, a fer un acte de contrició, a demanar perdó per tot el mal irreparable que han fet. Ni tampoc no ha sortit ningú, des de la mateixa esfera de la política espanyola, a atacar de front aquestes perversions antidemocràtiques. Els vells demagogs busquen culpables al voltant de l'Estatut de 2006 i la seva gènesi, i ataquen i atacaven Pasqual Maragall i els dos governs de progrés, els mal anomenats tripartits, i buscaven en el plet estatutari, en la, segons ells, voracitat insaciable dels catalans, l'escut per tapar les pròpies vergonyes gestades i cuinades durant les dècades anteriors; molts, en un exercici de fragilitat intel·lectual, potser portarien el seu argument més enllà i arribarien a atribuir els problemes al model territorial sorgit del mateix pacte constitucional que, ara, sacralitzen.
Hem arribat on som a cop de maltractament, de menyspreu, de discriminació econòmica, competencial i d'inversions en infraestructures (costa d'entendre que el tram d'AVE de millors prestacions econòmiques sigui dels darrers, i encara costa més veure la inoperància per millorar les rodalies). Catalunya ha pagat el preu, el peatge, de la discriminació negativa, de la riquesa aparent, de la pròpia dinàmica econòmica i, sobretot, de l'economia dels ciutadans i les empreses; aquí hem hagut de pagar doble contra senzill per tenir unes prestacions equivalents.
Els reformistes d'esquerres, els catalanistes de tota la vida, els possibilistes ponderats estem atrapats en un gran parany. Hem anat omplint el gran forat, el buit immens, obert pel bipartidisme espanyol imperfecte, amb noves dosis d'escepticisme, emmurriament, o sobiranisme pragmàtic i realista. La majoria social que es cou cada dia, el desafío soberanista en la nomenclatura dels oracles espanyols de dretes o d'esquerres, el sobiranisme que ha passat de latent a evident, és la conseqüència inevitable de la pròpia consciència nacional i de la inconsciència contumaç dels qui han anat aprimant el camí, que es va gestar en els darrers anys setanta, fins a fer-ne un estimball intransitable.
No vull pas dir que per la banda de les opcions sobiranistes tot siguin flors i violes, ni que sembli que he fet un enfilall de greuges des del victimisme, ni que només una llista té l'exclusivitat de l'encarnació de la insatisfacció generalitzada dels catalans. Tampoc que les diverses opcions sobiranistes estan lliures de contradiccions. Per ara, en tinc prou amb evidenciar que sense lideratges clars en totes les bandes, un dèficit clamorós arreu però més escandalós de la banda de les terceres vies, de moment hi ha alguns fets irrefutables: les generacions madures potser poden tenir dubtes entre tres llistes, però no en poden tenir cap amb totes les altres.
