El fracàs

Les gegantines torres elèctriques que donen la benvinguda als turistes francesos quan arriben per l'N-II a l'Alt Empordà i al Gironès –altes i amenaçadores com els Transformers de la pel·lícula– són el doble monument del nostre fracàs social i del descrèdit d'una classe política en la qual cada vegada costa més de confiar. Durant anys, la resistència cívica articulada al voltant de la Plataforma No a la MAT va plantar cara a la forassenyada construcció d'una línia transfronterera que nord enllà, sota la gestió gala, ha estat molt més respectuosa amb el paisatge i les persones. Aquí, en canvi, ho explicava ahir l'admirat Joan Martí en l'entrevista publicada per aquest diari, els nostres governants es van preocupar únicament de soterrar l'oposició al projecte. Joan Martí és un vell conegut dels nostres lectors, no només per les tossudes manifestacions contra el traçat aeri, sinó també pels reflexius i incomptables articles que ha publicat argumentant la seva posició. Però fins i tot ara, amb la MAT enlairada i l'oposició sotmesa per l'aplicació d'una llei franquista que des de 1956 ha servit per sodomitzar les queixes del poble en nom de la utilitat pública, Martí no dóna la batalla per perduda. El desenllaç, el dictaran els tribunals, que hauran d'aclarir si en quest cas, com en tants d'altres, les complicitats polítiques i empresarials s'han enfangat a les basses de la corrupció. El més greu, com sempre, és que la lleugeresa de les decisions polítiques pot haver posat en perill la salut de les persones perquè hi ha dubtes sobre l'efecte perjudicial de viure a menys de 400 metres de la MAT i protestes justificades perquè als trams finals algunes cases habitades queden per sota dels cent metres de distància del traçat. Que trist que és el diagnòstic d'aquest activista quan recorda que en les decisives hores de les mobilitzacions tots els polítics ens van fallar. Que decebedor constatar que en matèria ambiental encara som més africans que europeus. Que reconfortant proclamar que, malgrat aquest fracàs estrepitós, gent com Joan Martí ens permet creure encara en les victòries.