Radiografia del no
Crec que tenen raó els qui diuen que el PP portarà la independència a Catalunya. Si en qualsevol conflicte la via per vèncer és intentar dividir l'adversari i, cas que no te'n surtis, negociar; l'estratègia del govern espanyol demostra la incapacitat d'una cosa i de l'altra. Titllar un parell de milions de catalans de dèbils mentals abduïts per la bogeria de Mas, o recordar el paper constitucional de l'exèrcit, fa que la corda sobiranista es tensi. Sostenir que no se cedirà ni un mil·límetre, revela dues coses: que l'anticatalanisme continua sent un filó de vots (allò d'embridar els catalans) i que el PP pretén anar a les eleccions com l'únic partit que pot salvar Espanya. En aquest punt les portades de l'Abc sempre donen moltes pistes. Per altra banda fa pensar també que quan la negociació arribi, si d'ells depèn, qualsevol canvi en el marc institucional serà en la línia de l'anunciada i esperpèntica reforma del Tribunal Constitucional. No serà que no ho hagin deixat clar. Ciutadans no ha de patir. Quina mena de negociació es pot esperar d'aquells que volen posar-te una brida i conduir-te de nou al corral, ara, però, amb un bon cadenat?
Sobre l'alternativa: el PSOE. Al marge d'algunes bones (i gratuïtes) paraules, amagades en un nombre sempre similar d'insults i desqualificacions, arribem novament al punt de partida: aquella gran desconeguda anomenada “reforma constitucional”. En un estat on el federalisme interessa el que un manual de gramàtica quítxua, costa creure en l'altura política dels seus dirigents. I és que aquest redactat mai arribarà perquè no se sap el que es vol. Per què els catalans haurien de confiar en els qui un dia sostenen que no s'ha de donar cap tracte diferencial als catalans (allò d'iguals en la diferència), el mateix dia et titllen de nazi i l'endemà equiparen un referèndum a un xantatge a l'Estat i una violació de l'estat de dret? Oblidant-se, i perdonin la reiteració, que una trista cessió de competències a l'escocesa hauria resolt el conflicte. Novament: sense voluntat, no hi ha res a fer. Sense capacitat ni idees clares,
menys encara. Finalment, quan arribi la crida del PP a fer un govern de salvació nacional, on se situaran? Ara són les portades d'El País les que donen una pista. No precisament allà on es permeti als catalans votar el seu futur.
I queden els de la via del mig, antiga rercera via. El PSC, que en el seu dia va apostar pel dret a decidir (se'n recorden?), ja ha completat el seu procés de depuració. Ha costat però ho han aconseguit. I és clar, amb tanta pèrdua de pes, l'antic gegant passa d'arrossegar a ser arrossegat, ara en direcció a Ciutadans. Al seu costat, Unió –a la xarxa, rebatejada perversament com a Unió Duranista– va en un camí similar. En el context actual, fins i tot, a un bregat fondista com Duran i Lleida, cada cop li costa més recórrer la distància creixent entre demanar l'estat confederal i aplaudir la carta de González. Una proesa tan esgotadora que la setmana passada es va deixar trenta-cinc militants de Manresa pel camí. De Quaranta. De les enquestes, millor no en parlem. El drama ja conegut: d'una andana per on no passen trens, la gent en fuig.
Per tot plegat, tornem on començàvem l'article, en el vèncer o el negociar. Junts pel Sí posa l'accent en el “sí”. Tanmateix, una lectura atenta a la radiografia feta fins aquí li recomanaria posar ben aviat l'èmfasi en “l'units”. Si saben mantenir-se en el frame guanyador, que diria Lakoff, de defensar la causa de la llibertat i el dret a decidir, només el seu esquinçament intern els podrà deturar. I, això, el bàndol del no ho sap prou bé. S'ha de veure si ho aconseguiran. Abans o després del 27-S.
