La unió unionista

Encara hi ha algun polític a qui, davant la mobilització d'aquesta Diada –les xifres ja són intranscendents i encara més a pocs dies del 27-S–, no se li acut res més que dir que molts catalans no hi eren. Una realitat física innegable, i una altra bajanada d'uns polítics que, teòricament, haurien de trobar solucions a un enquistament que, cada cop és més clar, només es pot trencar amb trencament. Amb un trencament cívic i pacífic, però clar i convençut. I el moment és cada cop més a prop. Si les forces que porten la independència de Catalunya en el seu programa electoral aconsegueixen la majoria absoluta el 27-S, les traves que ha posat l'Estat fins ara seran una broma. Però és que aquesta és la realitat i qui no s'esperi això, s'enganya. I, per tant, caldrà la desobediència, dels polítics que estiguin al capdavant del moviment i de les persones que ara participen en mobilitzacions festives. Amb el mateix to, cívic, que ara.

Els polítics unionistes –de dretes o d'esquerres– han estat els primers a convertir aquestes eleccions en plebiscitàries. El president del govern espanyol va fer una crida fa uns dies a anar a votar en aquesta clau, i els darrers dies de campanya només hi haurà crides a aturar els independentistes, a res més. Catalunya Sí que es Pot serà, segurament, l'únic partit que s'escaparà d'aquesta línia i farà propostes, ja que en el seu si conviuen diferents sensibilitats pel que fa a la independència. Però el seu paper el 28-S també s'hauria d'explicar abans. Si les forces independentistes, Junts pel Sí i la CUP, no sumen majoria absoluta, una majoria alternativa només es podria basar en la suma de la resta. Una suma que no es pot cuinar entre Albert Rivera i Pablo Iglesias a Madrid.