Mudats per la causa

Fa anys un editor amic em va demanar que presentés les Memorias de la transición de Santiago Carrillo, al Cercle del Liceu. Vaig dir-li que sí. Però l'editor dubtava: “És que, Nani, hi hauràs d'anar amb corbata, i tu...” Tot i que em costava, vaig acceptar l'oferta. Amb el pas dels anys, i com que em resultava cada cop més impresentable l'exdirigent comunista, i jo ja el veia a Madrid, li deia, emprenyat: “Y por tu culpa me tuve que poner corbata.” Doncs bé: invitat per la nova alcaldessa barcelonina, vaig anar al Saló de Cent per sentir l'excel·lent conferència d'Eva Serra, el dia 8, com a acte preliminar de la Diada. L'entorn familiar em va exigir que anés mudat i amb corbata i americana. Resulta, però, que era dels pocs, que omplíem el Saló de Cent, que anava mudat. Un vell amic em va dir: “Sembles el representant de les Pompas Fúnebres barcelonines.” Malgrat l'avís, dilluns vaig ser al Palace madrileny, on havia viscut Julio Camba, per presentar un dels eixos de Junts pel Sí. Com que hi havia concelebrat altres cops, i l'acte l'organitzen senyors de totes les Economies Beneïdes, vaig tornar a enllustrar-me les sabates, vaig posar-me corbata i vaig tornar-me a disfressar de persona mudada, en aquest poble tan anacrònic de l'Oso y el Madroño. Raül Romeva va néixer, fa 44 anys, a Madrid. I qui el presentava, barceloní de naixement, fa prop de 13 anys que està empadronat a la Capital del Reino (que no de la República). Vaig subratllar que l'any en què naixia el polític Romeva, un mes de març, feia poc que a Madrid hi havia hagut nevades intenses, que apareixia aleshores el diari Madrid, que triomfava Nino Bravo i que a la davantera del Real Madrid de futbol brillaven els Velázquez, Pirri, Santillana, Grosso i Amancio. La veritat és que el nostre Romeva, que va ser eurodiputat actiu, que ha estat professor de relacions internacionals a la UAB, que és bon novel·lista i bon poeta, que parla tan bé l'anglès, ha estat, a més, i és encara casteller, i qui carrega i descarrega castells sap, de veritat, que en aquella torre humana no hi ha protagonistes individuals i sí un treball esforçat, i anònim, per al col·lectiu. Per dir-li-ho, ¿no valia la pena anar mudat?