Mà esquerra

A Catalunya, els moviments d'esquerres s'han multiplicat com els pans i peixos aquells. En les municipals barcelonines, hi havia set (7!) partits d'esquerres. En les campanyes plebiscitarioautonòmiques actuals, hi ha tres partits d'esquerres a favor de la independència, un en contra i quatre que volen fer allò que es pot. A Anglaterra (no pas a Escòcia) passa just el contrari: el partit laborista ha estat l'únic partit parlamentari d'esquerres durant més d'un segle. Ho ha aconseguit a còpia d'assegurar que hi tenen cabuda totes les tendències imaginables, des de socialdemòcrates centristes fins a esquerranosos empedreïts. El problema amb aquests últims és que el gran públic pot estar d'acord amb algunes de les seves idees, però gairebé mai no vol comprar-ne tot el paquet. Per exemple, un ministre socialista de la postguerra, Sir Stafford Cripps, va crear el primer estat de benestar de tot Europa; però també va vendre els dissenys dels reactors britànics d'última generació a Stalin. Quan Cripps es va retirar, el seu escó va passar a un altre radical, Tony Benn, que va fer mans i mànigues per millorar les condicions laborals dels obrers; però també volia convertir la GB en una mena d'autarquia poc plausible. Pel que fa al nou líder laborista, Jeremy Corbyn –l'hereu ideològic de Cripps i Benn–, els seus plans per combatre l'evasió d'impostos de les grans empreses són populars; però no ho són tant les seves ganes de sortir de l'OTAN i promoure l'homeopatia als hospitals públics. I pels escocesos, sobretot, Corbyn comporta un dilema: si el votessin, el Partit Nacional Escocès (SNP) podria perdre la seva majoria a Escòcia. Si no el votessin, els conservadors tornarien a manar a la GB sencera, però l'SNP conservaria prou vots per reaccionar a la imposició tory amb una DUI, cosa que els conservadors no acceptarien pas; però Corbyn –si no fos a l'oposició– sí, ja que creu en el dret a l'autogovern. Al cap i a la fi, potser a la Catalunya multipartidista les coses són més senzilles...