Del DIU a la DUI

Aquest article es publica avui, quan ja se saben els resultats electorals, però es va escriure divendres, quan ningú no sabia res. Què haurà passat, em dic, la nit de diumenge? La gentada s'haurà concentrat a la plaça de Sant Jaume, tot esperant que el quintet de Junts pel Sí surti a la balconada? O haurà esperat fins avui, quan les coses ja hauran estat una mica més digerides?

Qui sap què ha de passar perquè passin de veritat certes coses? Em puc imaginar l'escena: a la plaça, en la barreja de radicalitats i matisos, amb la gentada cridant independència, uns mirant cap al cantó muntanya, per veure si acontenten les demandes populars, i els altres –els de la DUI (Declaració Unilateral d'Independència) immediata, que tampoc seran pocs– mirant cap als dos costats (Generalitat i ajuntament, al cantó mar) per veure qui s'anota el punt.

No sé si és ajustada una comparació amb el 14 d'abril de 1931, quan Macià, des del mateix balcó de la Generalitat, proclama (a primera hora de la tarda), només per tres dies, la República Catalana (dins la Federació de Repúbliques Ibèriques), i abans, des del balcó de l'ajuntament, Companys –elegit regidor dos dies abans– s'avança i proclama, a seques, la República Espanyola.

També hi devia haver tensió, doncs, però potser no tanta com la que sembla prefigurar el moment present, quan l'Estat –que a Espanya és “Uno, Grande” i no “Libre”, sinó “Hipotecado”– ja fa temps que s'ha posat el DIU (dispositiu intrauterí) per evitar ser prenyat per la DUI de l'emprenyament col·lectiu català. Abans es parlava molt del DIU, ara es parla de la DUI, que jo transformaria en Declaració Universal d'Independència, en el sentit que, a més dels catalans, bascos i andalusos, murcians i gallecs, aragonesos, extremenys i els mateixos castellans, arribessin a ser prou valents d'independitzar-se i emancipar-se, alliberar-se en definitiva, del jou centralista i centralitzador de Madrid, on conflueixen, a més dels que ja sabem, importants interessos que es fan passar per “provincials” i que només beneficien sectors molt particularitzats d'aquestes províncies o digueu-n'hi “regions” o “nacions”, entre les quals, també, la nostra.

Vinc a dir –com ja s'ha repetit en aquesta campanya i en d'altres– que s'haurà de fer net, de dalt a baix i de dreta a esquerra, perquè són moltes les perversions que, aprofitant-se de la llibertat de la democràcia, s'han produït en tots els estaments i en tots els ordres.

Això, la immensa majoria del nostre poble ho té clar, i ho té clar perquè ho pateix. I aquí radica la grandesa del moment present, que en aquest aspecte de patir no es diferencia gaire dels patiments de l'any 1931, amb la taxa d'analfabets i desvalguts que ja hi començava a haver, com a conseqüència de la crisi mundial de 1929. Ara, en les crisis cícliques del gran capital, cada vegada més greus i despietades, podem comprendre les convulsions catalanes i espanyoles dels anys trenta, resoltes a la manera espanyola del cop d'Estat.

Ara, també, aquesta manera espanyola, supeditada a la guerra per altres mitjans que exerceix igualment aquest gran capital a l'àrea occidental, potser ja no farà cop d'estat estricte (tot i haver-ho insinuat diverses vegades des del 23-F de 1981), però té mil maneres, com s'està demostrant, de fer que “surta el efecto sin que se note el cuidado”, com es diu en el Decret de Nova Planta de 1716. Però, des d'aquella data, cada cop més es nota el cuidado, sense que el efecto hagi estat efectiu. Tant de bo, una nova DUI hispànica pogués alliberar-nos per sempre d'aquest malson.