Victòries psicològiques

De vegades les grans batalles es guanyen per un pèl de mosca. Per la sensació de victòria fins i tot contra la realitat. Per la mort d'un general o pel retard en la distribució del ranxo. Per una tos o una bala de canó desviada. Poden més, sovint, les sensacions que les constatacions. L'independentisme ha guanyat. Això és irrefutable. Junts pel Sí ha tret un gran resultat. Això és incontestable. Però els que parlen d'amargor –millor, potser, cremor– tenen una part de raó. Aquesta aspror avui seria dolçor només amb el ball de tres diputats. Si Ciutadans en lloc de traure'n 25 n'hagués tret 22 i si Junts pel Sí n'hagués sumat 65 i no 62, les cares dels uns –sobretot, les dels segons– serien diferents. Plana una sensació, per sobre de l'independentisme, de marge ajustat. No durarà gaire, si les coses es fan com s'han de fer. Va ser Alfonso Guerra, inefable poeta, qui va patentar l'expressió “dolça derrota”. Una victòria amarga val més que mil derrotes ensucrades. Junts pel Sí ha guanyat però moltíssims independentistes fan cara de pomes cucades. Doctorats com estan en realitat, hauran d'assumir-ne les limitacions. La primera és òbvia. Hi haurà greus dificultats en la investidura. Afirma l'alegre tropa de la CUP que no creu “en fetitxismes: ni en el de Mas, ni en el de Junqueras, ni en el de Romeva”. Maleïts siguin els déus descreguts. La història es complica. I caldrà tota la psicologia a favor. Recuperin-se ràpid, senyors de la cara trista. El partit continua. Amunt la flegma!