Mots per dir el que volem que sigui Catalunya

s termes per anomenar corrents polítics i ideològics no sempre són, d'entrada, clars, ni provoquen necessàriament un consens espontani. El terme independentista s'ha anat imposat per descriure un partidari de la independència de Catalunya però sovint conviu amb sobiranista –alguns veuen un matís entre els dos termes, essent el segon una mena d'independentisme de baix contingut calorífic–. Des d'Espanya estant també compateix amb separatista –que sembla que arrossegui un toc despectiu–. En canvi el mot irredemptista –que ve de l'expressió italiana del segle XIX “Italia irredenta”, “Itàlia no alliberada”– gairebé ha desaparegut dels articles d'opinió. Independentista ha guanyat però com que és una paraula bastant llarga, a vegades se l'escurça en indepe. Per què no? En aquest cas, però, si us plau, si parleu el català oriental no oblideu que la e final és neutra, com la de lliure, per exemple.

A l'altra banda, la paraula unionista ha anat imposant-se per descriure un opositor a la independència de Catalunya. La pertinença d'haver adoptar aquest tema per la situació catalana a vegades és posada en dubte, sobretot des del sector independentista, per raons històriques i jurídiques. El terme unionista va néixer per qualificar els partidaris de l'Acte d'Unió entre Anglaterra i Escòcia que, el 1707, va oficialitzar la creació de l'aleshores anomenat Regne Unit de la Gran Bretanya. I que va representar el final de la independència d'Escòcia. El mateix terme va ser utilitzat el 1800 quan Irlanda es va agregar al conjunt britànic. O sigui que unionista és a l'origen el partidari d'un tipus d'unió molt específica, votada formalment pels parlaments concernits. Catalunya, com se sap, va ser empassada per Espanya d'una altra manera.

És clar que, amb els anys, el terme unionista ha estat utilitzat en bastants altres casos geopolítics, per la qual cosa no sembla desencertat aplicar-lo a Catalunya. Tanmateix, alguns esperits sorneguers prefereixen utilitzar la paraula dependentista. Així existeix una simetria exacta entre les dues opcions polítiques. Vaig llegir aquesta paraula per primera vegada en una novel·la de David Duran, Cataconya, la via ridiculista d'accés a la independència (La Magrana, 1996), un intent picaresc i força reeixit de posar en escena un moviment independentista mordaç, irònic i eficaç. És clar, el mot dependentista no agrada a les persones concernides. És un mot que denota una situació subalterna, secundària i que, per tant, tot i que descriu perfectament la realitat de la ideologia en qüestió, genera un rebuig frontal entre aquells que defensen la no independència. Quedaria espanyolista, definit així pel Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans: “Partidari de l'uniformisme polític dins d'Espanya.” És, en bona part, exacte, i molt legítim. Curiosament, però, és un terme molt poc assumit pels opositors a la independència, tot i la fidelitat espanyola de la qual es reclamen. Com si fossin conscients que aquesta paraula té connotacions massa peremptòries, tirant a desagradables.

En realitat, cal esperar que aquests matisos entre paraules vagin perdent importància i que les paraules mateixes ja només siguin utilitzades per evocar el passat o situacions polítiques comparables d'altres territoris. Algun dia, com més aviat millor, a Catalunya no hi haurà ni independentistes ni unionistes ni sobiranistes ni dependentistes. Hi haurà ciutadans banals de la república catalana.

E