Aznar

José María Aznar és un personatge peculiar. Un castellà sec, d'intransigència inquietant i autoexigència malaltissa. És curiós el cridaner contrast que presenta enfront la murrieria gallega de Mariano Rajoy, que no dissimula la mandra a l'hora d'afrontar els problemes. Allà on l'un exhibeix una seguretat granítica i mirada escrutadora, l'altre ofereix un festival de titubeig i una onada de tics.

És fàcil imaginar-se Aznar a la fundació FAES enfilant-se per les parets davant de cadascun dels errors tàctics de Rajoy, fins que un dia, saturat de tanta incompetència, esclata. Això ha passat aquesta setmana. I l'explosió d'ira s'ha traduït en un comunicat.

Un text de tres pàgines, amb titular i sis destacats. El destacat és una manera tipogràfica de traduir el que en llenguatge oral serien crits. I què crida Aznar a Rajoy? Entre altres coses, que el PP està en una posició compromesa, que ha estat incapaç de representar les forces constitucionals a Catalunya, que ja és el cinquè cop que rep a les urnes, i que “el procés secessionista continuarà i continuarà més radicalitzat perquè els més radicals tenen més força”.

L'expresident té raó. És una anàlisi freda, malgrat l'atac d'ira. Però també suggereix sortides, sense concrecions però amb avisos preocupants: cal reafirmar l'ordre constitucional i “no hi pot haver dubtes, ni pel qui rep el missatge ni pel qui ha de donar-lo”. Per tant, ja n'hi ha prou d'extravagàncies tipus terceres vies o nous processos de negociació. A parer seu, arriba l'hora de “rearmar” els moviments constitucionals.

El to bel·licós no és casual, perquè, com ell mateix recorda, la primera regla de la política és que perds les batalles que no lliures. I és evident que Aznar mai hauria defugit aquesta batalla. Tan evident com que no està disposat a mantenir-se amb els braços plegats davant la passivitat de Rajoy.