27-S: victòria sobiranista sobre l'Estat
Catalunya no és del tot conscient de la gran batalla guanyada el 27-S. Doncs, hem estat capaços, sense tenir sentit d'estat, disposant només d'una sabata i una espardenya, de derrotar tot un Estat, amb les seves estructures i clavegueres. L'Estat, conscient que no podia fer el que hauria fet fa 30 anys, la intervenció militar, ha utilitzat tots els seus tentacles: els poderosos, l'aparell judicial, l'aparell d'informació policial, la intel·ligència, els mitjans de comunicació d'obediència i fidelitat espanyolista, i ha comprat tota mena de fidelitats i estructures deficitàries, cobrint despeses amb els fons de rèptils, i també creant associacions fantasmals amb gran generositat per tal d'ampliar l'àrea d'influència de l'unionisme. Però l'única operació que els ha sortit bé ha estat Ciutadans i ja veurem si no acabarà sent el seu taló d'Aquil·les. També hem guanyat l'enemic interior. Aquells que el seu negoci, el seu modus vivendi és l'Estat: les empreses de l'Ibex, els ministeris i els seus contractes, aquelles empreses anomenades “del BOE”, i per desgràcia, també aquelles empreses catalanes –poques– que han estat pressionades pels poders fàctics i de l'Estat.
És tal la victòria contra l'enemic exterior i interior que cal felicitar els quasi 2 milions de ciutadans que el 9-N i el 27-S han dit prou i han començat a desconnectar d'Espanya, el seu imaginari i el seu projecte. És per això que no acabo d'entendre, encara que sigui mínim, un cert desencís en el món independentista. Només fa tres anys, els resultats del 27-S sols haurien estat el somni d'algun il·luminat. Ferms, doncs, i endavant, i que la societat civil no deixi d'estar al capdavant del moviment, i encara més important: que es mantingui la fermesa i la netedat de la bona gent, de la societat civil en marxa, que sense els condicionants de la classe política, és la punta de llança i la realitat del canvi que es produirà tard o d'hora en aquest país. I és que serem un estat normal, en el qual una part de la nació catalana assolirà la seva plena sobirania nacional.
Vol dir, doncs, que ho hem fet tot bé? Segur que no. La manca de coincidència i complicitat entre les forces polítiques, el sectarisme i la prepotència d'alguns han fet que la victòria no hagi estat encara més rotunda i indiscutible. Però som a temps de passar comptes, i ho farem. Ara el que cal és full de ruta, convenciment, il·lusió i fermesa.
A començament d'any vam perdre uns mesos preciosos remenant la perdiu, per interessos partidistes i personalismes. No hi podem tornar. S'ha de constituir el Parlament i elegir el nou president, i més o tan important, crear un govern de transició nacional que exerceixi com a tal els propers 18 mesos. No hi ha ningú imprescindible, tot i que caldria no perdre efectius, ni inventar-se el que ja està inventat, ni demanar a ningú que es faci l'harakiri, ni a persones ni a partits. El que sí cal fer és posar el país per davant, i això costa, repetim una vegada més, quan la immensa majoria de la nostra classe política i ciutadania no té sentit d'estat. Cal, doncs, un president, i que aquest sigui capaç de coordinar un govern diferent, que ha de ser, ara sí, dels millors, no dels possibles. I cal fer neteja i no deixar ni rastre de les rèmores del passat. I això obligarà a sacrificar persones i maneres de fer, amb el risc d'equivocar-nos, però és que cal eliminar fins i tot les petjades.
La ciutadania sobiranista ha respost any rere any i s'ha mobilitzat. Ara una gran part exigeix que sigui la classe política la que estigui a l'altura i se la jugui. Naturalment tindrà tot el seu suport, però no pot estar eternament anant a l'avantguarda, i a més té dret a exigir resultats, tot i els riscos que això pot comportar. Cal que no ens tornin a enredar utilitzant les eleccions estatals, despistant-nos de l'objectiu i del full de ruta. Podria entendre algú que hem començat la desconnexió si ara ens hem de dedicar a discutir sobre com volem Espanya? Desconnectem o seguim fent el joc? Aquesta serà la gran pregunta en els propers dies.
