Realisme i idealisme

Els polítics sovint no són prou conscients de què les decisions en política, també però no sols, han de produir-se sobre la conjectura, la indefinició del futur, i per tant  poden  caure en l'error de no valorar prou els avantatges d'avançar-se al temps i d'evitar els inconvenients i costos derivats de la inacció.

L'idealisme absolut, la insistència en una moral radical, sense màcula, porta en si mateixa al més immoral dels posicionaments. La realitat política és complexa i mai té una sola cara. Confrontada aquesta realitat amb principis i ideals absoluts porta indefectiblement a la impracticabilitat de la solució i per tant a la “immoralitat” perquè no hi ha moral sense realitat i praxis. És una paradoxa malgrat que estèticament la puresa de sentiments i de principis és sempre superior a la imperfecció de l'acció en un món real però complex. La força dels arguments, la modificació de la realitat per l'acció, no està mai en el “platonisme”. Si la “puresa” de principis ens porta a l'aniquilació, aquests deixaran d'existir com a realitat, serviran de poc més que d'imatge i referència. Sortiran de la política per consolidar-se en el món de les idees, és a dir, moriran per la realitat i els fets.

De la mateixa manera el realisme porta sovint a la paràlisi i la inacció. El fets polítics apareixen com inevitables i per tant no donen guia de com actuar, la por a l'error, a causar més dany que benefici per l'acció, i el fet que l'acció sempre suposa un avançament de l'esforç i del risc, del fracàs que sempre pot implicar, inclina la balança del judici cap a la inacció. En el curt termini no fer és sempre millor que fer...

Ens podem preguntar si vista la realitat així els principis són irrellevants i en part inútils. A l'època de la Guerra Freda el convenciment d'Occident en la superioritat del capitalisme sobre el comunisme es derivava de la seva superior eficàcia econòmica com sistema polític: per Walt Rostow, analista polític dels 60's, la guerra seria guanyada si el creixement econòmic d'Occident era superior al del Bloc Comunista. Kissinger va respondre que “si no som capaços de fer que al món tinguin significat i importància els conceptes de llibertat i respecte a la dignitat humana, els tant ponderats valors del capitalisme com estructura política de superior eficàcia econòmica no tenen sentit”.

Els problemes d'Occident després de 1990, una vegada constatat el fracàs del món comunista, es deriven precisament d'aquí. No era l'èxit econòmic el  que importava sinó el superior valor de la llibertat i de la lliure expressió i debat d'idees. La pèrdua de vista d'aquest fet ha estat en l'origen de la crisi d'Occident i de la decadència d'Europa. La conclusió és evident, els principis tenen més importància que les realitats econòmiques, però som a la política, aquells no es poden idealitzar i per tant “blindar”. La referència extrema és Maquiavel per a qui la protecció de l'estat requereix si cal crueltat i engany amb els adversaris interns i externs...

La necessitat de triar, inherent a la política, mai és sobre fets, és sempre sobre la interpretació dels fets i aquesta no es mou en les realitats visibles o derivades del passat, sinó en la seva projecció de futur i aquí rau la interpretació del polític. Si s'exigeix la prova demostrable i indiscutible per jutjar i triar, s'esdevé presoner del passat.

El problema de la conjectura, de mirar d'avançar-se al temps actual, es deriva de l'asimetria de la recompensa política. Mai es podrà saber si aquesta acció política d'avançament hagués estat millor que la paràlisi de la inacció, la ciutadania mai serà capaç de jutjar-ho i és sempre la inacció el que és valorat com millor solució perquè vist des del curt termini i de la curta distància economitza esforços i minimitza riscos.

En política elegir és quasi sempre fer-ho entre males solucions i precàries alternatives, la qüestió és saber quina és la menys perniciosa pels interessos que es defensen... El polític ha de decidir si vol triar entre els fets tal com es presenten o si vol optar per la seva pròpia avaluació de com seran en el futur a partir de la seva acció o inacció... Per transformar el present és necessari ser capaç d'intuir el futur.

La política catalana es mou ara en aquestes realitats, és inevitable. Se sap amb prou certesa el cost a pagar per retrocedir i menys, força menys, el risc d'avançar. La priorització compta sobre tot per la política més impregnada d'ideologia però no és gens indiferent al resultat... la incertesa fa patir però porta en ella mateixa la llavor de l'esperança.