Paisatge estelat

N'hi ha de tot tipus. Grans, mitjanes i petites. Hissades en pals, lligades als balcons, clavades a terra o ancorades a una creu. Fins i tot se'n veuen de les més menudes, d'aquelles que hom pot moure fàcilment amb una mà i alguns dels seus propietaris han plantat als testos, com si florissin. Les estelades predominen en el paisatge de tardor del Ripollès, Osona i el Vallès Oriental. Circulant per l'N-260 i enllaçant amb la C-17. N'onegen de noves i de destenyides, i d'algunes només en queda un retall d'allò que eren inicialment. És un continu en el recorregut. També quan s'arriba i s'entra a Barcelona. Suspeses a les terrasses i finestres de la Meridiana, la Gran Via, la Barceloneta... tenen presència arreu.

Fa uns anys era impensable que aquesta bandera independentista nascuda el 1908 a imatge de la cubana s'incorporés amb total normalitat al panorama de ciutats i pobles. Però l'Onze de Setembre del 2012, en la primera de les grans mobilitzacions independentistes, la bandera independentista es va esgotar a molts establiments. Aquella manifestació va marcar el pas de la senyera a l'estelada. Posant el rumb cap a l'estat propi sense complexos, amb la bandera a la mà. En samarretes, sabatilles esportives, clauers o objectes de decoració, les estelades s'han fet un lloc propi fins i tot als grans basars, termòmetres d'allò més demandat. La de la proliferació d'estelades és la història del creixement de l'independentisme. Una ideologia que el 1991 només defensaven tres diputats al Parlament –Josep-Lluís Carod-Rovira, Miquel Pueyo i Àngel Colom– i que en la nova cambra que es configurarà a finals d'octubre tindrà majoria absoluta. Els temps estan canviant. L'estelada és a les balconades i des del mes de juliol passat, al diccionari de la llengua de l'Institut d'Estudis Catalans, on, més enllà del “conjunt d'estels del firmament”, s'hi hi ha incorporat com la “bandera groga amb quatre faixes vermelles i un triangle a l'asta que té al mig una estrella de cinc puntes, símbol del moviment per la independència de Catalunya o dels Països Catalans”.

El Museu d'Història exhibeix des d'aquest setembre i fins a finals d'any la més antiga conservada, del 1915. I a molts no els agrada, els molesta, la voldrien vetada o fora de la seva vista. Fins i tot la cremen. És inútil. No tenen res a fer. No es pot eliminar el que ja forma part del paisatge.