Encadenadament

Em va cridar l'atenció, l'altre dia, la inauguració del memorial de Ribesaltes, dedicat a les persones que van estar internades al camp de concentració. “Van passar-hi successivament republicans catalans i espanyols, ciutadans francesos d'origen jueu durant el règim francès de Vichy i l'ocupació nazi, els presoners de guerra alemanys i els col·laboradors amb l'ocupant a la fi de la Segona Guerra Mundial, els harkis algerians i els gitanos. Fins fa pocs anys, un dels edificis d'aquest terreny militar servia com a centre de retenció d'immigrants il·legals”, explicava Renyé en aquest diari. No em va cridar l'atenció per tot això, perquè a grans trets ja ho coneixíem. Va ser pel to del discurs del primer ministre francès, Manuel Valls, que va presidir la inauguració. “Ribesaltes és un lloc de patiment, d'exclusió, d'humiliació, i això ens recorda el perquè d'aquest memorial. Cal transmetre la història i per què vam arribar aquí”, va dir Valls. Em va semblar un reconeixement de vergonya d'Estat força clar, sense eufemismes. I em va agradar.

El que em va cridar l'atenció, en realitat, va ser la comparació per l'encadenament mental que anava fent en relació amb altres estats i situacions similars. Vaig pensar també en com em va colpir, el 2008, la disculpa crua, sentida, sincera, del llavors primer ministre d'Austràlia, Kevin Rudd, amb els pobles aborígens. Els va demanar perdó “sense reserves” pel mal que se'ls havia fet durant generacions, fins als anys setanta, en democràcia, per les anomenades “generacions robades” de nens trets de les seves famílies i la seva cultura. I vaig recordar el mateix gest, també el 2008, del primer ministre del Canadà, Stephen Harper, envers els indígenes, també per atrocitats comeses fins als anys setanta. Per no dir les reiterades disculpes d'Alemanya pel nazisme.

La comparació de tot això, és clar, la vaig fer amb l'Espanya actual. L'Espanya que no condemna el franquisme, que no repara els mals fets al bàndol perdedor, que, per exemple, ni setanta-cinc anys després no revisa el judici a Lluís Companys ni l'homenatja com a demòcrata afusellat per la dictadura, o que jutja un altre president perquè ha posat unes urnes.

Encadenadament, vaig pensar que nomes és propi d'estats forts i profundament demòcrates demanar perdó pels episodis lamentables de la seva història. I, és clar, vaig pensar que és propi d'un estat dèbil que es vol fer el fort no fer actes com aquests. I que els catalans hem sabut veure per fi aquesta debilitat i que no pararem fins a tombar aquest Estat al qual encara estem tots lligats, encadenats.