Full de ruta
Món
Un dels arguments que amb més complaença repeteixen els que volen denigrar l'independentisme democràtic és que tota aquesta dèria pagesívola se soluciona viatjant. Ells, diuen, són cosmopolites –encara que a la duana d'Atlanta demanin un funcionari que entengui l'espanyol per no fer el ridícul amb el seu small english– i no nacionalistes. A més: quina mandra, això del sobiranisme català, oi?
Per això, el que més els treu de polleguera, el que els fa saltar el vernís no nacionalista pels aires més ràpidament, és comprovar que el missatge democràtic i alegre que emana de Catalunya arriba a tot arreu. Hi ha molt no nacionalista que es lamenta de veure que l'administració espanyola s'està deixant guanyar la batalla de la imatge exterior, per més que després surti tot un vicepresident dels Estats Units amb una guitarra a les mans. I tot per què? Perquè la imatge que arriba al món dels catalans no és la d'un grup de fanàtics que volen destruir la nació més antiga del món, sinó la d'un poble que vol fer ús dels instruments democràtics per decidir el seu futur.
Fa uns dies era amb altres persones fent cua en un supermercat d'un poble dels Estats Units. El caixer em va sentir parlar i va preguntar si el meu idioma era l'hebreu. Li vam dir que no, que el que parlava era català, l'idioma propi de Catalunya. I la seva resposta va ser: “Ah, Catalunya; el poble aquell que demana la independència!”
Em consta que aquestes són les respostes que tenen descomposta la caverna. Potser ells s'haurien sentit més contents si el caixer hagués demostrat ignorància sobre què era Catalunya o, millor encara, si ens hagués acusat de voler desestabilitzar la política mundial amb les nostres dèries.
Però mira: les coses van d'una altra manera. Cada cop més, la gent del carrer de tot el món coneix Catalunya i sap quin és el nostre objectiu en la vida. I encara els en diré més: ens coneixen no només per les demostracions que fem cada Onze de Setembre i cada cop que calgui, sinó perquè el rei d'Espanya, quan es reuneix amb Obama, li ha d'arrencar un ambigu suport a la unitat. I llavors, els nord-americans es pregunten a què treu cap aquella declaració. I una cosa porta a l'altra.
Si és que no tenen remei.