Debilitats

Dedicar-se a la política en els temps que corren resulta sovint una feina ingrata. Comporta servituds d'ordre divers la més dura de les quals és l'obligació de fer sempre bona cara. Ai del pobre que no sembli que acaba de sortir de la dutxa cada vegada que l'entrevisten, ai del pobre que sembli de mal humor o se'l vegi una mica cansat. Els nostres representants han de tenir fusta d'Hèrcules, titans sense necessitat de dormir vuit hores, sense debilitats humanes. Pablo Iglesias, el jove líder de Podem, va gosar admetre que estava cansat després de la recent campanya electoral i que no s'imagina fent aquesta feina tan exigent durant gaire anys. Gran decepció i pluja de retrets. No pretendrà ser com nosaltres, aquest!, li vénen a dir. Jo vull pensar, però, que si s'atrevissin a presentar-se amb berrugues incloses despertarien més simpatia de la que s'imaginen. Shakespeare va retratar Ricard III com un malvat sense matisos i el va fer, a més, físicament desagradable: esguerrat, “inacabat”, per dir-ho en les seves pròpies paraules. Un rei diabòlic que admetia, però, les seves misèries i es lamentava de l'ombra que ell mateix projectava. Només de veure'm l'ombra, deia, els gossos es posen a bordar. Una autèntica calamitat d'home, un rei infame, però el fet de mostrar-se al públic amb un autoconeixement sense embuts l'ha convertit en un dels malvats més entranyables de la literatura universal. Potser en la crispada situació política que vivim, amb una perillosa escalada de tibades indignacions aquí i allà, amb una deriva general cap a la temptació que la bondat dels fins ha de menystenir els mitjans per assolir-los, potser l'aparició de polítics menys heroics ajudaria a retornar l'administració de la cosa pública a una pragmàtica qüestió que s'ha de dirimir entre persones normals i corrents, és a dir, entre gent que ha de buscar solucions als problemes sense l'estrès d'haver de fer bona cara tot el dia. Gent disposada a anar amb les pròpies debilitats per davant.