Cracs

Em va resultar difícil presentar en públic els dos cracs Jordi Sargatal (ornitòleg i naturalista) i Martí Boada (geògraf i científic ambiental). Difícil sobretot per dues raons: perquè ambdós tenen un currículum que es podria presentar tal qual al premi Planeta, perquè són amics meus i ja se sap, dels amics sempre hom té la tendència a dir-ne el millor que sap i si convé inflar-ho una mica, doncs fer-ho.

He de dir, a més a més, que van entusiasmar l'auditori amb el que saben i la manera de dir-ho que tenen, una pura delícia. Sargatal parlà sobre els incendis forestals i ocells; Martí Boada, sobre arbres monumentals. I val a dir que tenir-los tots dos alhora és una cosa que no es veu gaire sovint, perquè tant l'un com l'altre tenen unes feinades immenses i tan aviat te'ls pots trobar al desert de Sonora com a la desembocadura del Danubi. De fet, dilluns passat, abans de venir invitats pel Casal Sant Marc de Sant Feliu de Pallerols, acabaven d'arribar de molt lluny i encara portaven a la pell i a la mirada les petges de l'última proesa ecològica.

Les seves conferències (de fet dues interessantíssimes i divertides xerrades), eren la inauguració d'una setmana de fets i festes que cada any, des d'en fa sis, el Casal Sant Marc ofereix a la gent gran i a tot el poble. Després d'un pregó genial, reivindicatiu i fosforescent de Carles Coll, els dos naturalistes van fascinar la clientela que omplia la sala amb els seus coneixements. La junta del Casal i el públic unànime els van agrair la feina, i la cosa acabà amb uns tastets sòlids i líquids de primera categoria. Ens va fer un especial goig reunir els dos cracs al nostre poble, cosa que no es veu gaire sovint (només ho hem vist a TV3), tot i que són dos grans amics. La vetllada s'allargà en petit comitè, i vam comprovar en un directe molt directe, que a en Jordi Sargatal se li pot preguntar el que vulguis sobre ocells perquè ho sap tot, i en Martí Boada no queda gens curt, ni molt menys, a l'hora de parlar de la seva gran especialitat: arbres i boscos. Em sabria greu que això de parlar del meu poble i la meva gent pogués semblar un xovinisme tronat o un acte d'arrogància local. Però com que ja els llatins deien que allò que és bo és naturalment expandible i comunicable, doncs vet aquí que jo els ho dic a vostès, avui. Perdonin, però els petits prodigis algú els ha d'explicar.