Independentistes espanyols
L'Estat de les autonomies ha estat un fracàs i una enganyifa per a qui hi confiava. Ha fallat el model o els gestors? El model hauria estat indefinit si els polítics haguessin estat murris. Però els governs de l'Estat ni han estat llestos ni han tingut
el nivell imprescindible per a governar com calia. Ho han fet malament, molt malament. Espanya és la quarta potència econòmica de la zona euro. Sona bé, però també és la16a en PIB per càpita i la 17a en CIE per càpita o consum individual efectiu... Incompliment de promeses (Zapatero 2003 / Estatut 2006), corrupció, descontrol de l'evasió fiscal de grans empreses, fortunes i bancs (90.000 euros/any). Ajudes a la banca, reformes laborals a mida de l'empresariat i ofec al treballador; els pantans de Franco han tingut més retorn que les línies radials del TAV. Però en continuen fent a 18 milions euros/km mentre tanquen estacions per manca d'usuaris. Les inversions fetes amb els diners dels fons europeus, eren les adients? Atur: a la UE, solament Grècia ens guanya; “l'abans alemanya que catalana”; “l'espanyolització dels nens catalans”; el frau fiscal... No em vinguin amb el rotllo de l'IVA de l'“electricista” perquè a casa meva, si ve, ve una vegada l'any. A pastar fang! Ho han fet fatal. Escanyant Catalunya asfixiaven Espanya, no ho sabien això? I ara que tot continua malament volen passar l'aplanadora i començar de nou : “Cal (re)centralitzar, governar des de Madrid, tornar al passat”. És el que l'establishment del centre sempre ha desitjat i ara necessita. Qui es vulgui agafar a un clau roent que escolti dir –per passiva– a Pedro Sánchez que no reconeix el caràcter nacional de Catalunya, el que sí que li veu són certes “singularitats”. Serà això el federalisme socialista?
Diu un bloguer –sento no recordar-ne el nom–: No se ofendan, a mí tampoco me gusta ese rollito antiespañol que se cree que todo en España es una mierda, pero ¿quién querría ser español en estos momentos? Es decir, planteémonos seriamente qué es España. Veamos.(...) En lo social, tenemos millones de parados, jóvenes que emigran a miles, protestas estudiantiles, privatizaciones, aumento de la pobreza y mucha crispación. (...) En estas condiciones, ¿cómo van a querer ser españoles los catalanes? Yo tampoco quiero formar parte de esta España, no por antiespañolismo, sino al contrario, porque me considero un patriota español. (...) ¡Es que es de sentido común estar en contra de esta España!. Al congrés hi havia un insigne baró que escalfà cadira durant dècades. Naturalment per amor a l'Espanya què el mantingué. Entre Congrés i Senat en comptaríem desenes com ell. És indignant. La gent constata que la gestió d'aquests governants és nul·la i conclou que la seva lleialtat és per a ells i els seus partits. No han vetllat per Espanya; no tenen vergonya ni dispensa. N'estem fins a la boina. És clar que ens recorden fins al cansament que, a casa nostra, de corrupció també en tenim. Ho sabem. En aquestes pàgines hem dit que lladre és qui roba, sigui d'on sigui, però que no és pas el mateix 5 què 50. Per tant, per molta merda que busquin, inventin o trobin, el resultat, òbviament, sempre serà desfavorable per a vostès.
Des que Felip V conquerí militarment Catalunya, s' imposà l'absolutisme del borbó, foren abolits els drets de la Generalitat i dels municipis i s'establí l'organització política de Castella, Catalunya ha viscut encotillada dins la política espanyola; després de tres-cents anys de l'ocupació, encara confiava trobar un respir a l'Espanya de les autonomies. No ha estat pas així. S'ha perdut la confiança. I la mil·lenària historia de Catalunya fa que el desig de recuperar el perdut el 1714 esdevingui natural. A l'independentisme de consciència històrica, identitari o polític català se li ha afegit l'anomenat “de butxaca”: gent que considera que pel fet de viure a Catalunya resta perjudicada. A aquests dos grups se'ls han afegit un bon nombre d'espanyols que arribaren a Catalunya cap als anys 60-70. També se senten estafats, perquè com a catalans que són (qui així ho desitja) estimen aquesta terra, l'han feta seva i pateixen els greuges dels diferents governs centrals tot veient com s'omplen la boca d'estima, solidaritat i lleis que es passen pel folre, com la Constitució per exemple. Va errar qui pensava que l'espanyolitat no tenia límits en oblidar la dignitat de les persones. És comprensible el recel a la independència de Catalunya de qui arribà en aquelles dècades en imaginar-se fora d'Espanya, que, al cap i a la fi, per a molts, també és la seva pàtria. No hi ha pas raó per haver de renunciar a la terra d'origen, idioma, drets, ni, per descomptat, a la seva identitat en una Catalunya independent. Tenim la convicció que ho farem millor a la nostra manera. Sense governs, decrets ni els interessos del centre.
