Un sofà a la riba
I aleshores, què?
D'aquells tres diputats (Carod, Bargalló, Pueyo) que el 1991 es van aixecar al Parlament per votar a favor d'una declaració d'independència fins als 72 que un dia d'aquests (no veig la necessitat que hagi de ser el dia 9, més enllà de la simbologia patriòtica) aprovaran una explícita intenció d'abandonar l'Estat i de crear una república catalana, no solament hi ha quasi 25 anys de diferència sinó un espai de consolidació catalanista que ha fet capgirar la correlació de forces i que –un detall encara més decisiu– s'ha erigit com a mainstream polític en els primers anys del segle XXI. És molt important saber de què parlem quan parlem d'independència. El que era quasi residual o vagament intens, el que era una idea que somicava, mig adormida, o que es convertia en la bandera reivindicativa d'uns quants, s'ha erigit com una alternativa possible. El pas que ara fem és dilucidar si també és probable, però cal tenir present que l'evolució cap a la consciència de la sobirania ha estat tan explícita, tan radical, tan multitudinària, que no solament no es pot arreglar (corregir o anul·lar) amb una mesura coercitiva (el famós article 155) sinó que reclama un tractament d'alta responsabilitat col·lectiva. No sembla que l'Estat s'avingui a considerar la possibilitat d'una sortida negociada, més enllà dels exabruptes o dels cants de sirena. Oscil·larem els propers dies entre aquests dos factors que no podran alterar el producte. El Parlament aprovarà un document trencador i inèdit en la història recent. ¿I aleshores, què? Aquesta és la pregunta clau. ¿Fins a quin punt la rebel·lió expressada en un paper i una decisió majoritària esdevindran factuals? És a dir, ¿on començarà la desobediència? ¿Què voldrà dir no fer cas del Constitucional ni de les lleis que no surtin de la Ciutadella? ¿Fins on arribaran les amenaces del govern espanyol i dels seus aliats?