Opinió

opinió

En quin món viuen?

Ara que se'ns anima a contemplar el present i el futur com si fóssim lliures i a no acatar resignadament els capricis dels déus, és un bon moment per saber quina és la naturalesa dels nostres somnis i quin és, en cada cas, el grau de complaença, d'acceptació i conformitat amb l'estat de les coses. No són preguntes que es plantegin a totes les generacions i ens hauríem de sentir afortunats per aquesta raó, però quan sorgeix la proposta de trencar convencions i plantejar ruptures, quan es qüestiona el sistema i l'statu quo, es dispara algun ressort obscur i sembla que la nostra ànima col·lectiva s'arronsi, que noti un formigueig incòmode i es desencadenin les pulsions més conservadores. Què voleu fer, la revolució? És una pregunta recurrent que es formula com si s'adrecés a un ximple o com si fos una pregunta retòrica que ja inclou la resposta negativa. És estrany perquè semblaria més lògic plantejar-ho a la inversa; com és que no se'ns erici l'esperit revolucionari després de tot el que hem vist i viscut? De tot el que ens hem hagut d'empassar? Com és que, com a mínim, no ens pugin les ganes de muntar una república? Que no és evident el desastre? En quin món viuen? Quin paisatge contemplen i quin aire respiren? Que no tracten amb gent que no aconsegueix sortir del forat? Que no coneixen congèneres que han quedat definitivament apartats del món laboral, desconcertats, trencats, i que només es poden arrapar a una prestació paupèrrima o als escanyadíssims suports familiars? O joves que no van estudiar perquè els referents i les expectatives els abocaven a les felicitats discretes de les vides convencionals i que ara ni estudien ni treballen, ni tenen cap futur, o els que sí que ho van fer, amb esforç, i ara treballen en una pizzeria de Londres? No han vist com veu tothom com s'han reduït els sous i com l'explotació i fins i tot l'autoexplotació, i les feines submergides, tenses i humiliants s'estenen pertot arreu? I com s'han tibat les relacions econòmiques i com s'ha degradat el mercat laboral? I com s'ha incrementat la infelicitat, el dolor o la desesperació? I com han augmentat les depressions i com, incapaços de construir una societat més justa i amable, es generalitza el consum d'antidepressius per poder-la suportar? I com ens han fet creure que treballar és patir, i sacrificar-se i comprometre's i aixecar-se ben d'hora ben d'hora a canvi de sous de fireta. I com les empreses de l'Íbex sumen beneficis i, en general, les grans empreses actuen com una piconadora. I no han vist, com tothom, la tragèdia dels desnonaments? I com s'han socialitzat les pèrdues i s'ha rescatat els que justament són els primers responsables de tot plegat? I com després han tingut la barra immensa de dir-nos que hem estirat més el braç que la màniga? I com les formacions polítiques sensates, mesurades i amb experiència contrastada, no només no ho impedien sinó que se sumien en la corrupció i en les més vergonyoses complicitats? Qui s'ha d'explicar, em penso, no és qui defensa ruptures i subversions, sinó qui no ho fa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.