Pablo i Alberto

Els can­vis de govern a Espa­nya, i a les democràcies en gene­ral, no acos­tu­men a venir pels mèrits de l'opo­sició, sinó per demèrits del govern. I, més con­cre­ta­ment, La Mon­cloa acos­tuma a can­viar de mans a cop de catàstrofe. I, sobre­tot, de la gestió que se'n fa. El 1996 va ser la cor­rupció i els GAL. El 2004, els trens de l'11-M. I el 2012, la crisi econòmica. I en totes les catàstro­fes s'ha demos­trat que els espa­nyols voten amb un com­por­ta­ment estàndard. No els agrada l'excés de dra­ma­tisme. Volen segu­re­tat, però també una certa rela­xació social. L'excés de cris­pació no agrada. I la cris­pació l'acos­tuma a por­tar el PP. El 1993 li van dir a Aznar que s'havia de mode­rar. El 2004 no van per­do­nar la men­tida. I el 2008 van fugir del tea party. Mari­ano Rajoy ho va patir en pri­mera per­sona tant el 2004 com el 2008. Per això no ha dub­tat a con­ver­tir Cata­lu­nya en la catàstrofe que ben ges­ti­o­nada li tor­narà a donar La Mon­cloa. Però també sap que la res­posta ha de ser amb mesura, perquè si no l'efecte pot ser el con­trari. Així que ha jugat les car­tes amb habi­li­tat i ha inten­tat neu­tra­lit­zar Rivera i Sánchez. Es tracta d'aparèixer com el garant de la uni­tat d'Espa­nya dra­ma­tit­zant amb mesura la catàstrofe que ve. Però Rajoy té un risc d'aquí al 20-D. Que s'imposi la línia dura, el PP es passi de fre­nada i els ciu­ta­dans espa­nyols el cas­ti­guin. I, ales­ho­res, qui hi gua­nyarà són Pablo Igle­sias i Alberto Garzón. I estem donant poca importància, també a Cata­lu­nya, al que diuen tots dos: que estan d'acord a fer un referèndum d'auto­de­ter­mi­nació a Cata­lu­nya, amb tots els mati­sos que es vul­gui. I això és inèdit i demos­tra que les tesis sobi­ra­nis­tes han fet forat. I és un mèrit dels ciu­ta­dans cata­lans. Que en això sí que s'expres­sen tos­su­da­ment amb majo­ries molt àmplies. I no s'ha de menys­te­nir. Sobre­tot perquè a Cata­lu­nya hem de saber lle­gir bé el resul­tat del 27-S, que no dóna per a massa uni­la­te­ra­li­tats.